Martínez, Gabi. Sólo para gigantes. Alfaguara, 2011, 408 pp.
Recorde la imatge, malgrat que d’això farà prop de deu anys. Es tractava d’un reportatge en una revista més o menys cultural i més o menys nacionalista…a la seua manera.
No recorde el titular, però ben bé podia haver estat “El valencià que va poder regnar”. I és que era inevitable pensar en el tàndem Kipling-Houston, o millor encara, en la parella Sean Connery-Michael Caine El titular era, però, més prosaic, en tot cas, el que no ho era gens, de prosaica, era la fotografia (que, per cert, apareix al llibre); tocat amb un pakul, el barret tradicional de l’ètnia paixtú, en una de les habitacions de sa casa pakistanesa i sota el crani d’un ejemplar de capra hemalayanus i d’una senyera coronada estava l’home que protagonitza el llibre del que avui s’ocupa etnoblog: Jordi Magraner.
Com pot hom sostreure’s a un llibre on podem llegir una frase com aquesta: “plantaren banderes valencianes i paganes”?. A la contraportada de l’edició castellana (l’original) podem trobar el següent:”Sólo para gigantes” habla de espíritus que creen en un mundo diferente y están dispuestos a luchar por él. Habla de sueños, dinero, amor y, esencialmente, de los límites de la libertad”. Després de llegir el llibre podríem escriure un altre resum on conste que el llibre parla de neofeixisme, d’homosexualitat no assumida, dels estralls que la pervivència de l’imaginari de l’exotisme colonial causà en un home des-ubicat dintre de la societat occidental, de museus, de lluites dintre del món universitari, de l’explosió social que viuen les perifèries antigament obreres de les urbs franceses, de la fortalesa dels vincles familiars, de l’actuació, de vegades ambigua, de les ong als països en desenvolupament, de talibans, d’amistats traïdes i amics retrobats, de bases d’Al-Qaeda, de paganisme, d’espionatge, de mons tribals, de pobles en extinció que diuen ser descendents de la Grècia clàssica, del ieti…i d’un assassinat irresolt.
Què trobem a les planes de “Sólo para gigantes”/ “Només per a gegants”?, doncs la vida exagerada (com diria Bryce Echenique) de Jordi Magraner (Casablanca 1958-Vall de Xitral, Pakistà, 2002); zoòleg, aventurer, ocasional buròcrata de la cultura, “para-etnògraf” i veritable personatge novel·lesc. Nascut al Marroc recentment descolonitzat, fill de valencians, i breument habitant de la nostra terra, la seua família va radicar-se a la ciutat francesa de Valence. Agrònom i, durant anys col·laborador del Museu d’Història Natural de París, va tindre el seu quart d’hora de glòria mediàtica com un més dels molts que han pretés trobar proves de l’existència del més famós dels mites del món animal; el ieti (conegut a Pakistà com barmanu). Si sols fóra per açò, el personatge quedaria lluny dels nostres interessos, però Gabi Martínez (Madrid, 1971), amb Jordi Esteva l’escriptor espanyol de viatges més interessat per l’aspecte “etnogràfic” dels seus textos, ens mostra com l’atenció del personatge virà del, ara per ara, imaginari homínid cap als kalash, un poble indoeuropeu de religió animista que habita a l’Hindu Kush i al que, falsament, se li atribueix sovint un origen vinculat a l’estada a la zona de les tropes macedònies d’Alexandre el Gran (són ben interessant els comentaris que fa l’autor al voltant de l’interès de l’ambaixada grega a Islamabad per mantindre viu el mite hel·lenístic). Els kalash es convertiran en el veritable paradís perdut (i de sobte retrobat) de Magraner; el miratge d’una mil·lenària comunitat fraternal, però clarament jerarquitzada, que sembla mantenir-se aliena al pas del temps. El somni fet realitat d’un home influït pels corrents més volkisch de l’extrema dreta francesa dels noranta (les referències als seus vincles amb grups com Terre et Peuple, són clares al respecte, així com els testimonis de llur admiració pel fundador del falangisme i àdhuc per l’assassinat líder tadjik anti talibà Ahmed Sha Masud, per l’època una veritable estrela als media francesos). És aquest un cas, ideologies a banda, que no és tan estrany dintre de la producció literària antropològica; Colin Turnbull i els pigmeus de la selva d’Ituri, Napoleón Chagnon i els yanomamo, Philippe Descola i els shuar, tots dos a l’Amazonia, la fugida de Roger Bastide o de Pierre Verger de la França metropolitana cap a les cultures negres del Carib i de Brasil, etc.
Per a finalitzar l’any, aquest ressenyador de l’etnobloc, cada vegada més comprensiu amb el Nadal, però encara no tant com per fer-hi una recomanació nadalenca, aconsella esta conradiana història, mostra del que els anglosaxons en diuen non-fiction, en l’estela de Bruce Chatwin, Ryszard Kapuscinski o les narracions afganeses de Joseph Kessel. Un gènere no gaire habitual a la literatura hispànica i que, de segur, agradarà als qui s’interessen per exposicions com la que aquest mateix mes inaugura el Museu Valencià d’Etnologia dedicada a la Ruta de la Seda en el seu tram del Caucas i l’Àsia Central.
Robert Martínez
Conservador del Museu Valencià d’Etnologia
