MARTÍNEZ SANCHIS, Francesc. Premsa valencianista : repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987). Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona ; Castelló de la Plana . Publicacions de la Universitat Jaume I ; Barcelona : Universitat Pompeu Fabra ; València : Publicacions de la Universitat de València, 2016. (Aldea global ; 36)
Este llibre el trobareu a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia amb la signatura:
Este és el segon títol de Francesc Martínez que destaquem, el qual també presentarà a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia per començar el cicle #EnVeuAlta de 2017. Fa uns dies us recomanàvem la lectura de La revista Saó (1976 -1987) : cristians i esquerrans nacionalistes.
Francesc Martínez Sanchis és periodista i historiador. Doctor en Comunicació i professor associat de Periodisme en la Universitat de València. Ha treballat en Levante-EMV, Canal 9 Ràdio, Ràdio Cadena Rato i l’edició valenciana d’El País. Ha coordinat, en diverses etapes, les revistes Sembra de la Federació Escola Valenciana, L’Esport Adaptat i Papers de l’Horta de la Fundació Horta Sud i els gabinets de premsa del Consell Metropolità de l’Horta, la Mancomunitat de l’Horta Sud i l’Ajuntament d’Aldaia. Col·labora des de 2001 en Saó. És autor d’una extensa obra de recerca sobre comunicació del País Valencià, de la qual destaquen els llibres «Periodisme contra les cordes. El valencià en els mitjans de comunicació», «Periodisme local i comarcal. La comunicació valenciana de proximitat» i «Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987». Juntament amb Alfred Ramos ha publicat «La premsa local i comarcal de l’Horta Sud (1976-1996)» i «Temps de foscor. La premsa de l’Horta Sud en el franquisme (1939-1975).»
“El llibre analitza el paper que jugaren les publicacions valencianistes en la construcció del discurs progressista al voltant de la identitat valenciana.
El llibre Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987) analitza la història del periodisme del valencianisme sorgit durant el franquisme, la Transició i primers anys de l’autonomia. Recull un catàleg de 126 revistes representatives, assenyalant les idees i reivindicacions dels promotors d’aquestes publicacions i les seues principals aportacions en la història del periodisme valencià.
L’autor introdueix el tema amb els antecedents, fent un succint recorregut des de l’aparició de les primeres revistes satíriques del segle XIX escrites en valencià fins a l’eclosió de la premsa valencianista de la Segona República. I després s’endinsa de ple en el període estudiat.
Després de la desfeta del valencianisme republicà pels vencedors de la Guerra Civil, a finals dels anys 50 del segle XX la premsa valencianista reprén la tradició històrica. Entre 1958 i 1987 van sorgir tot un seguit de revistes que empren el valencià com a element recuperador de la identitat valenciana. Una història recollida en 126 publicacions (14 sorgides en el franquisme i 112 en democràcia), promogudes en la seua majoria per persones vinculades al nou valencianisme cultural i polític amb una innegable pruïja professional i compromís cívic i democràtic.
Tot i això, el llibre no és un catàleg de premsa, sinó una contextualització històrica del paper que jugaren aquestes publicacions valencianistes en la construcció del discurs progressista al voltant de la identitat valenciana. L’elecció cronològica que abraça el treball, els trenta anys que van de 1958 fins a 1987, obeeix a esdeveniments històrics i comunicatius relacionats. En 1958 apareix Sicània, revista fundada per Nicolau Primitiu, la primera capaç d’aglutinar els pocs crepuscles valencianistes existents a la València franquista. Són anys de repressió contra la cultura valenciana, de resistència cultural i també de redefinició del valencianisme, moviment que assolirà una nova dimensió després de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. En la dictadura sorgiran altres publicacions, com Valencia Cultural, Al Vent i Gorg, que actuaran de pont entre la premsa republicana i la nova premsa valencianista democràtica que sorgirà després de la mort de Franco.
Una nova premsa identitària
L’autèntica eclosió de la premsa valencianista es produirà en la Transició i primera legislatura autonòmica, que finalitza en la primavera de 1987. Hi ha un ressorgiment de la premsa escrita en valencià (o publicacions bilingües que empren la llengua autòctona com a element recuperador), fins al punt que entre 1976 i 1987 apareixeran més d’un centenar que assentaran els pilars de la premsa valencianista de la democràcia, 24 de les quals continuen publicant-se en 2016.
Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia – BETNO PP 355
En el període estudiat per Francesc Martínez naixen Saó, Dos y Dos, L’Espill, All-i-oli, Cal Dir, Generalitat, Valencia Semanal, Lluita, La causa del poble, Trellat, L’Horta, Camacuc i Camp Valencià. I també Cairell, Daina, el butlletí Acció Cultural del País Valencià, el setmanari El Temps, El Pardalot engabiat, La Casa Verda, Benicadell i Crònica de la Vall d’Albaida, El Poble de la Marina Alta, El Suecà, La Veu de Llíria a més de revistes dels instituts d’estudis comarcals. Es tracta –i ací rau la novetat– d’una nova premsa, diferent a la d’èpoques anteriors, majoritàriament progressista i que adopta la normativa unitària de les Normes de Castelló de 1932 que uneixen la llengua dels valencians amb la resta dels territoris de llengua catalana. Aquesta serà la tònica dominant, llevat d’unes poques revistes –l’anomenada premsa del blaverisme– com Murta, Som, El Crit del Palleter, Llum i Claredat i Claus de llibertat, que assumiran el secessionisme lingüístic.
Estem davant d’un fenomen nou en la historia del periodisme valencià. La premsa valencianista sorgida entre 1958 i 1987, que l’autor anomena “premsa identitària” per la seua ferma vocació de recuperar els elements fonamentals de la identitat valenciana, aglutina revistes d’informació i publicacions especialitzades de temàtica diversa (hi ha 18 models diferents) entre les quals sobreïxen les revistes culturals i literàries, polítiques i d’investigació local i comarcal, i fins i tot sindicals, satíriques, d’ensenyament, premsa comarcal d’informació, agricultura, pensament i ecologia i medi ambient.
Francesc Martínez, partint d’un coneixement exhaustiu dels treballs de recerca anteriors i d’una acurada investigació de camp en 16 arxius i hemeroteques, complementada amb entrevistes en profunditat a promotors d’aquestes publicacions, ha completat els buits més clamorosos i ha cobert aquest sector de la comunicació valenciana. Inventaria i exposa les principals realitzacions del periodisme valencianista d’aquells anys, situa les revistes en el seu context i les relaciona de manera que constitueixen un conjunt comprensible i adquireixen ple sentit històric.
L’autor del pròleg del llibre, Joan Manuel Tresserras, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, destaca d’aquest el següent: «En el marc dels estudis històrics sobre la impremta, la premsa i el periodisme valencià, amb els seus “clàssics” –des de José Enrique Serrano Morales, Lluís Tramoyeres i Josep Navarro Cabanes fins a Ricard Blasco– i amb les aportacions renovadores emergides de les facultats de comunicació (Antonio Laguna, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Rafael Xambó, Enrique Bordería, Inma Rius, Josep Lluís Gómez-Mompart…), calia disposar d’una aproximació completa i profunda al periodisme valencianista de l’etapa de resistència i de represa. Aquest llibre és des d’ara mateix l’obra de referència indispensable».
Periodisme popular d’agitació cívica
La premsa valencianista d’aquests anys representa un viu exemple de periodisme popular, és impulsada per la mateixa societat civil, no és majoritàriament una premsa professionalitzada periodísticament ni empresarial. En la majoria de casos no es busquen beneficis empresarials sinó difusió d’idees, agitació cívica i cobrir almenys les despeses. En definitiva, es tracta d’una premsa minifundista que, tot i no ser el model hegemònic en el sistema comunicatiu valencià dominat per la premsa en castellà, tindrà molta influència en àmbits universitaris i el món de la cultura i l’ensenyament així com partits i sindicats d’esquerres.
A més, segons l’autor, que analitza les fórmules de gestió d’aquesta premsa, estem davant d’un sector precari econòmicament i fluctuant en el mercat. Es tracta d’una premsa que no ha assolit una presència generalitzada, estable i duradora arreu del país, llevat d’escasses excepcions com El Temps, Saó, L’Espill i unes poques més. I si bé amb el pas del temps ha sabut ampliar els seus nivells de professionalització i de difusió, ja que en 1975 partia pràcticament de zero, aquesta premsa no arribarà a consolidar en democràcia un mercat de lectors i publicitari sòlid i no es convertirà tampoc en un contrapés mediàtic de la premsa en castellà d’abast general. El conflicte identitari conegut com Batalla de València, l’entrebancada construcció política de l’autonomia valenciana, el bilingüisme diglòssic del País Valencià i una manca de política de suport als mitjans en llengua pròpia per part de la Generalitat, tenen molt a veure amb aquesta precarietat.
1.098 persones, 192 fotos i 672 noms de periòdics i associacions
Comptat i debatut, aquest treball pretén donar una aproximació històrica sobre el paper que jugaren aquestes publicacions valencianistes en la construcció del discurs progressista al voltant de la identitat valenciana, analitzant la premsa alhora com a subjecte i objecte històric. Tot açò sense oblidar el gran nombre de persones i col·lectius ciutadans que gravitaren al voltant d’aquestes revistes. De fet, el llibre recull un índex antroponímic amb 1.098 persones i un índex onomàstic general amb 672 noms de periòdics, associacions valencianistes, centres d’estudi, mitjans de comunicació i institucions públiques i educatives relacionats amb aquesta premsa.
Un llibre profusament il·lustrat ( 120 fotos interiors en blanc i negre i un quadern central a color amb 72 fotografies de capçaleres representatives) que, a més a més, acaba completant-se amb un exhaustiu annex amb 126 publicacions valencianistes representatives.”
Francesc Martínez Sanchis
Des d’este enllaç podeu accedir-hi a la ressenya escrita per Santi Vallés i Casesnoves (Universitat de València) a la Caplletra : revista internacional de filologia, núm. 61 (tardor 2016) que es pot consultar a text complet a través de RACO
El proper 24 de gener a les 19 hores Francesc Martínez estarà a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia per a presentar: «La revista Saó (1976 -1987) : cristians i esquerrans nacionalistes» i «Premsa valencianista : repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987)»
Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de Comunicació i Periodisme de la Universitat de València, acompanyarà l’autor a la taula.
No us ho podeu perdre. Us esperem!
