PERIS ALBENTOSA, Tomàs. Enciclopèdia del regadiu històric valencià : infraestructures hidraúliques i distribució de l’aigua. València: Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat: Cátedra Demetrio Ribes: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2020. – El trobareu a la Biblioteca de L’ETNO amb la signatura: BETNO OR 500.
Quan la notícia compartida per la Càtedra Demetrio Ribes parlava d’una nova publicació anomenada Enciclopèdia del regadiu històric valencià a la Biblioteca de L’ETNO no vam tindre cap dubte de què es tractava d’una obra de referència que havíem de tindre al nostre centre d’informació per a posar-la a disposició de la ciutadania. El que no havíem imaginat, i no comprovàrem fins que ens va arribar gràcies a la Càtedra, era la qualitat d’esta publicació.
L’Etnobloc el fem servir d’altaveu per informar sobre la publicació de títols que volem destacar i recomanar encaridament i este és un d’ells. També estem convençuts que el blog ens ajuda a connectar amb els autors i les autores als quals convidem a presentar les seues publicacions. En el cas de Tomàs Peris va tardar 10 minuts en dir que sí i en un no res ho tenim tot enllestit per descobrir-vos esta obra de referència que no hauria de faltar a cap biblioteca valenciana.
Tomàs Peris Albentosa
Nascut a Alzira el 1954, soc Premi Extraordinari de Llicenciatura y de Doctorat per la Universitat de València. He impartit docència com catedràtic d’Història en instituts de batxillerat.
Les meues investigacions s’han centrat en una doble temàtica:
a) L’estudi de la Ribera del Xúquer durant els segles XVI-XVIII.
b) Els usos de l’aigua en territori valencià entre els segles XIII i XIX.
En relació amb el primer àmbit, he publicat els llibres Privilegiados, marginados y campesinos (1988), Propiedad y cambio social, Alzira, 1465-1768 (1989) i també els sis volums que composen la Història de la Ribera, editada per Bromera entre 2001 i 2011.
En quant als aspectes hidràulics, soc autor de les monografies Regadío, producción y poder en la Ribera del Xúquer. La Acequia Real de Alzira, 1258-1847 (1992), La Sèquia Reial del Xúquer. Síntesi històrica i aportacions documentals (1995), La gestió hidràulica en la Sèquia d’Escalona, 1605-1993 (2003), així com Els molins d’aigua valencians, segles XIII-XIX (2014).
Aquesta Enciclopèdia del Regadiu Històric Valencià forma part d’un projecte personal que pretén oferir síntesis sobre els diversos usos de l’aigua.
En la primera peça publicada, Els molins d’aigua, abordava l’aprofitament energètic. En aquesta segona aportació tracte dels aspectes relatius a les infraestructures i la distribució de cabal. Seguint el mateix tipus de format, estic esbrinant quines característiques tingueren les organitzacions de regants. Tinc pendent d’editar un recull de textos sobre els regadius valencians que combina una àmplia selecció documental amb l’antologia d’estudis clàssics. I vullc seguir investigant per aprofundir com fou la gestió hidràulica duta a terme en les nostres sèquies.
Enciclopèdia del Regadiu Històric Valencià: infraestructures hidraúliques i distribució de l’aigua.
En aquest llibre sintetitze els principals aspectes relacionats amb les infraestructures hidràuliques i els mecanisme operatius fets servir per distribuir cabal entre els col·lectius d’usuaris i a cada parcel·la.
Conèixer el significat precís dels termes emprats per referir-se a les infraestructures hidràuliques i la distribució de cabal és la premissa que permet arribar a entendre quins foren els criteris de gestió aplicats i els objectius perseguits per les organitzacions que agrupaven als usuaris de les aigües. Desvelar les característiques de les infraestructures i dels mecanismes operatius emprats per distribuir cabal és una de les dues vies analítiques recomanades per estudiar quina fou la jerarquia d’objectius socioeconòmics (equitat, eficiència, limitar el potencial conflictiu, etc.) perseguida pels col·lectius de regants. Un exemple eloqüent el constitueix l’entrada dedicada a l’aigua de gràcia. Era un mecanisme solidari que s’aplicava per afavorir als més necessitats: les collites que estaven a punt de perdre’s per falta d’aigua. Propicià majors quotes d’equitat en la distribució de l’aigua, de manera que minvà el potencial conflictiu i reduí els costos de supervisió que haguera exigit altre tipus de repartiment de l’aigua en moments de fretura. A més, contribuí a salvaguardar la cohesió social que aglutinava a les comunitats rurals.
Assarbs horta d’Oriola, 1778. Imatge: Arxiu del Regne de València, p. 101.
Pel que fa als criteris aplicats per confeccionar aquesta obra, l’objectiu ha estat oferir una síntesi global, integrada per idees pròpies elaborades, el recull selectiu de fragments de textos aliens abreujats, així com nombroses imatges que desvelen la riquesa cartogràfica dels nostres arxius. Mira d’abastar al conjunt del territori (del nord de Castelló fins al sud d’Alacant) des de meitat del segle XIII fins les dècades centrals del XIX, encara que prioritza les hortes més importants que ocupen la franja litoral.
Les entrades s’inicien amb una definició sintètica del terme corresponent, seguida per un recull de fragments documentals i bibliogràfics, acompanyada per cartografia històrica on s’hi pot observar d’una manera gràfica el terme allí tractat.
L’heterogeneïtat explica la desigual amplitud atorgada a cada entrada. La majoria de conceptes tècnics emprats pels estudiosos (com descàrrega operacional, línia de rigidesa, procediment operatiu, etc.) es resolen de forma breu, amb un tractament propi d’un format de diccionari.
El protagonisme correspon a aquells conceptes recollits de documents arxivístics, que configuren un corpus lèxic del regadiu tradicional: dau, quadrat, recotxa, cadira, rovina, límit, desert, cavalla, remelsa, septí, goleró, clamor, aiguatinent, ventura, gilis, llavanera, oixet, rafa, marsella, andana, anguilera, extremal, jovedat, etc. Per cada entrada, s’assenyalen els diversos significats que hom pot atribuir al terme. L’extensió atorgada en cada cas està relacionada amb la rellevància del terme, el grau de desconeixement del seu significat així com les dificultats per inferir-lo a partir del context on s’emprava.
Assut de Mutxamel, 1772. imatge: Arxiu del regne de València, p. 343.
Cada definició va seguida per un recull de textos que procedeixen d’arxius (Corona d’Aragó, Regne, sèquies de Montcada, Reial del Xúquer, Escalona, etc.), de la bibliografia clàssica sobre els regadius valencians editada durant els segles XVIII-XIX, així com de publicacions actuals. El recull de fragments documentals i bibliogràfics tracten d’acomplir una doble funció. No sols miren de documentar i contextualitzar el concepte. Pretenen oferir una informació històrica rellevant sobre cada element o cada concepte. S’organitzen de manera cronològica i geogràfica per tal de facilitar localitzar les dades concretes que interessen a cada lector i matisar l’amplitud de l’àmbit en el qual es feien servir. Sempre que he pogut optar entre múltiples textos, he prioritzat els més antics i els redactats en valencià. En els fragments reproduïts s’especifica l’àmbit geogràfic al qual corresponen (general, d’una comarca o una població concreta), així com la cronologia i la referència bibliogràfica a l’obra de la qual ha estat estrets.
Les imatges procedeixen dels arxius del Regne, Diputació de València, Sèquia Reial del Xúquer, etc. La majoria seleccionen un fragment o recullen un detall d’una figura molt més àmplia. La considerable extensió dels peus d’imatge reflecteix la voluntat que reforcen la informació desgranada en els textos.
Molí de Russafa, 1820. Imatge: Arxiu del Regne de València, p. 581
Entre els documents recollits en l’apèndix, destaca el conjunt d’actes de les Juntes de Síndics de la Reial Sèquia de Montcada (nº 20, 23, 24 i 25), que abasten des del 1675 fins al 1739. Són d’un valor extraordinari, ja que informen amb gran precisió sobre els mecanismes mitjançant els quals s’adoptaven els consensos que permetien efectuar la gestió quotidiana del canal, tot i que també reflecteixen l’evolució seguida per la llengua administrativa escrita fins a tres dècades després de la Nova Planta.
L’obra combina valors lexicogràfics, cartogràfics i històrics. El cartogràfic ve donat per l’alta proporció d’imatges inèdites i la capacitat informativa de les escollides. El valor lexicogràfic deriva del fet que bona part de les entrades o be no figuren en els repertoris lèxics més exhaustius (GEC, DCVB) o consten d’una forma tan simplificada que no fa justícia a la pluralitat d’accepcions documentades. La fórmula per exposar la informació de caire històric (ordenació alfabètica, aprofundint i diferenciant per comarques i cronologia) l’he adoptat perquè facilita la tasca de consultar informacions concretes sense haver d’efectuar la lectura de textos extensos on resulta laboriós identificar allò que es busca entre un batibull tan espargit com heterogeni.
Hortes de Tales, 1739. Imatge: Arxiu del Regne de València, p. 352
El meu propòsit no ha estat descriure regadius, quant més millor i de forma el més minuciosa possible. Ambicione explicar un poc millor – a la meua manera, des de la perspectiva d’historiador modernista – com funcionà un model de regadiu ‘mediterrani’ que evolucionà molt poc des del punt de mira tècnic entre els segles XIII i XIX, però que fou capaç d’impulsar unes millores agrícoles extraordinàries a base d’efectuar ajustaments institucionals duts a terme de manera participativa, de baix a dalt, on el protagonisme de les comunitats locals camperoles resulta inqüestionable. Aquest llibre cobra sentit en la mesura en que resulte un instrument profitós de cara a propiciar l’anàlisi dels regadius valencians. Vol ser una eina que ajude a esbrinar els trets organitzatius que han caracteritzat l’organització comunitària de les institucions hidràuliques.
L’obra ha estat enllestida amb unes pretensions múltiples. Una fonamental ha estat contribuir a incentivar i fer avençar els estudis sobre el regadius tradicionals, afeblint la barrera lingüística que els complica, alhora que donant a conèixer una part significativa de l’immens bagatge informatiu publicat, però mal conegut. No menys important ha estat l’objectiu de coadjuvar a que la societat valenciana segueixca prenent consciència del valuós patrimoni lingüístic, històric, antropològic, paisatgístic, etc. generat al voltant dels usos de l’aigua en les hortes mediterrànies.
Tomàs Peris Albentosa
En esta edició també ha participat la Sèquia Real del Xúquer i des de la Biblioteca de L’ETNO vos convidem encaridament a descobrir la seua biblioteca especialitzada i el seu arxiu històric oberts a tota la ciutadania interessada en la història i la cultura entorn a la Sèquia Real del Xúquer. Si esteu interessats en comprar este llibre el trobareu a la venda a Llig, Llibreries de la Generalitat Valenciana
