REMBAUVILLE-NICOLLE, F. Guide bilingue a l’usage des employées de maison espagnoles et de leurs employeurs = Consejos en francés y en español para ayudar a las empleadas domésticas españolas en Francia. París : Presses de la Cité : Librairie Polytechnique Beranger , [1964]
Este llibre el trobareu a les prestatgeries de la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia amb la signatura: BETNO NP 181, encara que del 10 de març fins el 31 de juliol de 2016 estarà exposat a Arribes o te’n vas? : emigració valenciana a Europa (1950-1970).
Per documentar una exposició els comissaris normalment ens fan una selecció bibliogràfica que la Biblioteca s’encarrega d’aconseguir però poques vegades demanen un llibre per què siga una peça expositiva. En esta ocasió el vam haver de comprar en una llibreria de segona mà i vam tindre moltíssima sort de trobar-ho. Quan va arribar a les nostres mans ens adonàrem del valor que tenen les seues pàgines per il·lustrar la visió que els francesos tenien dels emigrants espanyols. Ha passat de mà en mà estes darreres setmanes i finalment un dels lectors d’esta perla bibliogràfica i company del Museu, Marc Borràs, ens ha redactat una ressenya per contar-vos de què tracta. Vos deixem amb les seus paraules.
L’espanyol i la lògica deductiva
En 1964, “ante el número creciente de emigrantes españoles que vienen a trabajar en Francia”, el Departament Tècnic d’Impremtes de la ciutat de París va decidir publicar una Guide bilingue ménager a l’usage des employés de maison espagnoles et de leurs employeurs que traduïren al castellà com a “consejos en francés y en español para ayudar a las empleadas domésticas españolas en Francia”. Però el camp semàntic de la paraula francesa ménager és molt més ampli i rendible del que la traducció permet copsar: com a adjectiu, ménager refereix a l’àmbit domèstic; com a nom, al·ludeix a la mestressa de casa; i, finalment, en la seua forma verbal és usat com a sinònim de tractar amb consideració, sense fer-li nosa, a d’altri. Així que, per a un francòfon, la intenció del llibret estava ben clara: es tractava d’una guia que ajudava a millorar el tracte amb el servei domèstic espanyol.
I la guia començava amb una contundent advertència per a la mestressa de casa francesa: “si Vd. no conoce ni a los Españoles ni a España, si no le gusta esta tierra o si no tiene una natural simpatía hacia el alma hispánica […] no contrate una empleada española”. Especialment, insistia la guia de bell inici, si “es Vd. una Francesa demasiado razonable, lógica o de temperamento tristón”, i això perquè l’espanyol “es más bien intuitivo” así que “no intente tampoco discutir y razonar, utilizando su lógica deductiva francesa. En la mayoría de los casos, el Español no le comprenderá”. Que hom sàpiga, és el primer cas testimoniat en què es nacionalitzen les formes de raonament lògic, tot atribuint una major perícia deductiva —la de més alt prestigi filosòfic— als francesos i, en general, a la gent del nord. Cosa que s’acomodava especialment bé amb el famós tòpic unamunià “que inventen ellos”, que el de Salamanca va espetar-li a principis de segle XX a un Ortega y Gasset que advocava fervorosament per europeïtzar —per afrancesar— Espanya: “¿por qué no ser africano como lo fue san Agustín?”, li va contestar un Unamuno recalcitrant a qualsevol fòrmula europea de modernitat. Tan il·lustre logomàquia va acabar quan el filòsof madrileny va condecorar el morabit Unamuno amb l’egregi títol de “energúmeno español”, tot acusant-lo a més de faltar a la veritat.
Punxeu la imatge i podreu llegir la introducció sencera
Per bé que el manual que tenim entre mans maldava per allunyar-se d’aquests arquetips caracteriològics de l’espanyol mitjà —“no todos los españoles son morenos, toreros o cantantes de flamenco”, afirmava— no podia evitar recórrer totes i cadascuna de les traces del retrat fenotípic que hom es feia, de la personalitat espanyola, més enllà dels Pirineus. En un moment en què Espanya es trobava sota la fèrula de la dictadura franquista, semblava fàcil afirmar que “el español tiene sentido del deber y no el de la reivindicación, tan querido del Francés. En general, [los españoles] no se quejan y aceptan su condición, con esa fatalidad heredada de la ocupación árabe (sic)”. Per més que sone a estereotip, però, no deixa de ser cert que quatre anys després de la publicació del llibret esclatava a França l’epifania reivindicativa del maig del 68, mentre que el nostre dictador de ferum decimonònica moriria de vell encara onze anys després. Algú pot dir que Espanya va deixar enrere aqueix esperit submís, de cap cot i ànima carrinclona, en arribar la democràcia, formar part de la Unió Europea i —sobretot— caure’ns a sobre la darrera crisi, que ha tret a la llum les veritables diferències socio-econòmiques que allaraven a sota d’una pell de brau aparentment ben tibada. I no li faltaria raó: ací, a la contrareformista Espanya, aprovàrem fa temps una llei del matrimoni homosexual que a França s’ha tret endavant fa ben poc i amb notables dificultats, enmig d’un clima de protesta social d’arrel catòlica que ha esblaimat el que es va crear ací.
És per això mateix que la nostra guia ménager resulta especialment il·lustrativa d’un temps molts menys allunyat que no sembla i amb més concomitàncies amb la roent actualitat de les que pensem. Hi ha la qüestió de la migració, per exemple. Espanya ha passat en tot just una dècada —la primera del segle XXI— de ser un país receptor d’immigració, per primera vegada en la seua història moderna, a tornar a ser exportador de migrants, sobretot a Europa. Sí, és cert que hi ha notòries diferències entre aquella i aquesta emigració: la dels anys seixanta i setanta és una emigració de mà d’obra poc qualificada —ja se sap, amb poca predisposició al raonament deductiu— a diferència d’aquesta. I és que en poc més de cinquanta anys l’estat espanyol ha sigut capaç d’egresar la generació més ben preparada de la seua història i incapaç de donar-li un treball solvent que no faça d’ells carn de beca perpètua. Ara ja no inventen només ells, és cert. Però sembla que continuen sent ells els que ens donen feina.
D’ací que siga especialment pertinent, ara i ací, l’exposició dedicada a l’emigració valenciana a l’Europa dels anys seixanta i setanta que el Museu Valencià d’Etnologia ha concebut, comissariada pels seus consevadors Raquel Ferrero i Josep Aguilar. Una exposició on la coloració emocional i la perspectiva subjectivista marquen la diferència específica amb qualssevol altres exposicions dedicades al mateix tema. Perquè es tracta d’una mostra museogràfica que parla i se centra sobretot en les vivències dels qui se’n van tindre que anar-sen a l’estranger en aquells anys del desarrollismo. Del sotrac a què es van veure sotmeses unes vides situades en la cruïlla d’un xoc cultural i cultual com el que les pàgines d’aquesta guia pretenien suavitzar. Per això, i no debades, és en aquesta exposició on s’exhibix aquesta joia bibliogràfica intercultural de recomable i profitosa lectura per a saber, si bé no on anem, almenys d’on venim.
Marc Borrás
Des del 10 de març fins el 31 de juliol este llibre el trobareu en les vitrines de l’exposició Arribes o te’n vas? : emigració valenciana a Europa (1950-1970) Com que al llarg d’estos mesos serà una peça exposada i no la podreu llegir, l’hem digitalitzat i tindreu una còpia impresa al vostre abast a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia. Quan es tanque la mostra el llibre tornarà a la nostra sala de consulta per poder llegir de nou les seues originals pàgines engroguides.
