MIRET I CUADRAS, Pere. Crònica d’un metge al Marroc (1954-1958). Barcelona : Bellaterra, [2006]. (Alborán)
El trobareu a les nostres prestatgeries amb la signatura: BETNO 7832
Vos anunciem a bombo i platerets que hui tenim el plaer de tindre com a convidat de l’Etnobloc a un dels nostres usuaris per què ens presente este llibre. D’ell només vos direm que es diu Carles Forés, que es declara encisat per les terres del Marroc i la seua cultura i que ha utilitzat la nostra col·lecció bibliogràfica per poder apropar-se un poc més a ella. Com és un plaer tindre’l de lector i és tan agradable rebre’l cada dia que ve a la Biblioteca li demanàrem si volia participar en l’Etnobloc per recomanar-vos alguna lectura i ací tenim la seua proposta.
Gràcies Carles!
Sóc un enamorat del Marroc, i estic preparant una ruta per a una agencia de viatges. Increïble, treball i plaer tot junt.
Aquest llibre és una encantadora descripció de l’autor, metge que destinat al Marroc, va ejercir en eixe país durant els anys 1954 a 1958 ( recordar que el protectorat de França i Espanya acabà l’any 1956, any en que tots dos donaren la independència al Marroc).
Des del punt de vista d’un metge, (natzaré, que és una de les maneres en que els marroquins anomenaven als infidels europeus) persona instruida, ens comenta la vida habitual en la zona en la que treballa, Nord de Marroc, Tetouán…amb descripcions etnològiques molt precises, sense oblidar aspectes mes del dia a dia, mes a ram de terra.
Els comentaris sobre la realitat diària, son, a més d’acurats, carinyosos, i escrits en primera persona, perque els pogué observar directament. La descripció que fa d’un ritus de trance i possessió, ritus hamadcha, és extraordinari, per haver sigut expectador directe d’una sessió absolutament popular, i a la qual és molt difícil d’assistir per a un occidental. Els assistents a la sessió, tractaven d’obtindre “una mica de la sang miraculosa (portadora de baraka) que rajava de les ferides i amb la qual es fregaven la cara i la pell del cos o que ingerien golosament, empapant-se una molla de pa de civada”.
Tots el seus comentaris ens semblen llunyans en el temps, com quan parla del procés de divorci d’una parella, i diu que “la gestió per divorciar-se era planera, el cadi “ per un petit obsequi, escrivia en un trosset de paper que li entregava :”ja pots tornar a casa teva”.
Referent a la seua pràctica mèdica, comenta que “en general no hi havia dificultat perquè acomplessin el tractament a la seva casa, ja que les pastilles grogues que en pocs dies els deslliuraven de les febres malignes, les quals els impedien deixar el jaç, havien assolit un gran prestigi. Però els comprimits de color blanc eren rebutjats i llençats a la porta del consultori”. Bé, és una forma de fer un análisis de la qualitat de les pastilles.
I cóm havien de lluitar contra la “medicina tradicional” marroquí, ja que, “mags i bruixes subministraven vísceres d’animals, principalment corbs i serps, i el faquir, més instruït, sanava amb el poder màgic d’algunes oracions que copiava en un paper anomenat kitaba, que, a voltes mastegat i ingerit, i altres vegades introduït en un tub de canya i penjat al coll, era un poderós amulet o kheduil, protector especialmente dels infants”.
El fatalisme islàmic apareix quan un dia li pregunta a un home ”Còm está la vostra dona i el seu embaràs”. “Molt bé, tot ha acabat, contestà amb un ample sonriure. Abans d’ahir va infantar, eren dos bessons, els dos moriren, la mare també, ja son enterrats, Hamdulil Allah (alabat siga Deu)”.
Molts altres costums són també relatades; la duresa de la vida diària, els casaments, els soterrars, els socs,
L’humor, en més d’un passatge, és també d’agraïr. Només heu de llegir la descripció que fa del dinar a casa del caïd (alcalde) del poble,m encara que sempre hi ha un regust amarg al final.
També ens parla dels espanyols en Marroc; Tetuán, on el 20% de la población era espanyola, l’existència de La Valencia, companyia d’autobusos que feia el trajecte Tetuan, Xauen, Bab Taza, i que per ser “l’única que cobria els trajectes de la kabiles, és per això que el vocabulari popular marroquí admeté la paraula an valenciana com a sinónim d’autocar”
Ens recorda testimonis de la nostra guerra civil, el “Llano Amarillo”…”un colossal monolit de pedra rogenca tallada, d’una alçada considerable i d’una base de 50 metres per banda, que commemorava l’acord pres entre els caps de l’exèrcit, durant les maniobres de Maig de 1936, per decidir l’aixecament militar de Juliol del mateix mes”. Finalment, “fou desmontat pedra a pedra i traslladat als afores de Ceuta”
Per a qualsevol que li agrade eixe país, o que vullga entrar en la seua realitat anterior, un llibre molt recomanable.
Carles Forés
