REQUENA DÍEZ, Rafael. El patrimoni esborrat : barri d’obradors de Manises o la crònica d’una fatalitat.
Catarroja : Afers, 2012 (Estudis locals ; 2)
El podeu trobar a la sala de consulta amb la signatura: BETNO 7838
Rafael Requena Díez (Manises, 1951) és doctor en Belles Arts i professor de Dibuix d’Educació Secundària i Batxillerat (jubilat el 2011). Doctorat el 1992 amb una tesi sobre disseny industrial i ceràmica, és coautor del llibre Taulells de Manises 1900-1936, (MCM, 1987). Des de fa uns anys ha reprès els treballs de recerca històrica sobre la industria ceràmica de Manises, tema al voltant del qual projecta futures publicacions.
El llibre que hui ens presenta l’autor està prologat per Gil-Manuel Hernández i l’autor de l’epíleg és Román de la Calle. Ningú millor que Rafael Requena per parlar-nos de la seua obra. Des de la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia li agraïm l’interés que ha mostrat en participar a l’Etnobloc per compartir amb tots nosaltres estes paraules:
El barri d’Obradors de Manises se’ns oferia com un àmbit únic, dotat de l’extraordinària singularitat que li conferia la profunditat històrica dels set segles en què aquesta població valenciana s’ha mantingut, sense interrupció i amb una especialització pertinaç, activa en la fabricació de ceràmica. Aquest reducte urbà, que miraculosament havia sobreviscut fins a l’actualitat, superposant-se sobre ell mateix amb una evolució diguem-ne orgànica, fou el bressol de la gran ceràmica dels segles XIV, XV i XVI, que feu entrar el nom de Manises en la història de la cultura europea. D’ençà dels primers tres segles d’esplendor, l’indret continuà essent el lloc precís d’on eixia tota la producció local, fins al seu desbordament per l’expansió fabril que s’inicia en el primer terç del segle XIX, però mantenint-se actiu i relativament ben conservat fins a poc abans de l’execrable arrasament explosiu del 2009. Des del punt de vista etnogràfic l’espai oferia unes excepcionals opcions d’actuació, atesa la pervivència material dels àmbits tradicionals de treball com ara pintadors, sales de torns i de colat, assecadors, estructures com basses de decantació, una mina o bassa fonda, dues mufles de llenya, quinze forns moruns,… i un element ambiental fonamental: la trama urbana de marcat origen medieval. El conjunt suposava la base material –irrepetible arreu d’Europa– per a l’elaboració d’un discurs expositiu viu, corol·lari directe de la transformació postindustrial que ens hauria d’haver portat al nou paradigma de l’activació patrimonial. Els recursos materials disponibles estaven sobradament legitimats per la història i vius en tant que la tecnologia tradicional era encara a mans de la darrera generació d’artífexs dels diferents oficis concurrents; per això la rehabilitació i reconversió de l’emblemàtic recinte del barri d’Obradors en una condensació patrimonial, era una oportunitat d’or que durant un temps estigué en vies de ser aprofitada.
I ací arribem a l’entrellat del llibre El patrimoni esborrat. Barri d’Obradors de Manises o la crònica d’una fatalitat: La destrucció fulminant d’aquest conjunt, amb el rerefons de la connivència del poder polític municipal amb els sectors privats del negoci immobiliari, provocaren en mi la necessitat d’estudiar a fons i narrar les vicissituds del cas. El trànsit que va des del debat sobre els plans que l’administració municipal venia madurant des del 1994, al gir copernicà –en un principi subreptici i opac– que es gestà a partir de l’ascens del Partit Popular al poder en l’Ajuntament de Manises (1999), constituïa un material apassionant per al relat d’una pàgina negra per a la cultura, ja que acabà desembocant en l’abandó de la protecció, en el pas per la inevitable fase espoliadora de degradació induïda i finalment, en l’enderrocament massiu de tot el barri, amb la sola excepció d’una fàbrica, La Ceràmica Valenciana, una petita empresa familiar que constitueix un cas excepcional de manteniment d’una l’activitat artesanal de qualitat, marcadament tradicional, que des de fa uns mesos se’ns presenta com un exemple d’èxit d’activació patrimonial (privada) amb l’obertura de la fàbrica a les visites de grups. Al seu voltant, la totalitat del barri d’Obradors ha desaparegut del mapa. Sense la mediació del poder polític el patrimoni històric i etnològic col·lectiu no té cap possibilitat de supervivència, per això quan l’administració s’alia amb els interessos immobiliaris privats i s’hi subordina, la cultura pot resultar atacada i el patrimoni de tot un poble, irreparablement destruït.
Rafael Requena Díez
El darrer número de la revista Afers : fulls de recerca i pensament , núm 75, 2013, que rebem a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia (BETNO PP 0018) publica una recensió sobre el llibre El patrimoni esborrat. JaumeColl Conesa, director del Museu Nacional de Ceràmica González Martí, firma esta ressenya a la que podeu accedir des d’ací.
