GIMÉNEZ, Leo. El valencià és fàcil. [Alzira] : Reclam editorial, 2016.
Este llibre el trobareu en les prestatgeries de la nostra sala de consulta amb la signatura: BETNO 8621
Quan a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia seleccionàrem este títol per comprar-lo de seguida pensàrem que era un ferm candidat d’una sessió “En veu alta a la Biblioteca”. Quan parlàrem per telèfon amb Leo Giménez vam estar segurs de totes totes que era perfecte per parlar de la nostra llengua en veu alta i que a més a més ho anàvem a passar d’allò més bé. Llegiu les seus paraules, feu goleta i en acabar vos direm quin dia estarà parlant del valencià a la nostra biblioteca.
Leo Giménez és diplomat en Magisteri, especialitat de valencià. Màster en Assessorament Lingüístic per la Universitat de València. És el tècnic lingüístic de l’Ajuntament d’Alzira, però està a punt d’arribar a la jubilació professional. De jove va ser treballador del camp. Després va ser redactor de Levante-EMV (1988-89) i ha sigut col·laborador del mateix rotatiu, amb articles d’opinió de temàtica diversa des de 1987. Actualment és columnista setmanal d’este mateix diari, en la secció de “Panorama”, amb articles de temes lingüístics, secció “Qüestió de llengua”, que conformen este llibret. També escriu en el digital La Veu del PV, i anteriorment en Pàgina 26 i L’Informatiu. És autor i coautor, amb Jordi Giménez Ferrer, de diversos treballs de recopilació i recerca lingüística per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i per a la Conselleria de Cultura i Educació, com Projecte de llibre d’estil o manual per a l’Administració Local, Repertori de paraules, termes i expressions per a ús en els mitjans de comunicació i Proposta de diccionari de dubtes en els usos lingüístics i normativa del valencià. Des del 2007 és col·laborador d’Alzira Ràdio, a través del programa setmanal de divulgació lingüística “Parlar per parlar”. Impartix classes de valencià des de 1986, primer com a professor contractat per l’ICE de la Universitat de València en els cursos de formació per a mestres; des de 1989, en els cursets de formació de valencià per a funcionaris i empleats municipals.
Leo Giménez ens presenta el seu llibre
El valencià és fàcil és el recull de les columnetes, firmades per mi, aparegudes en la pàgina “Panorama” del diari Levante-EMV, cada setmana, habitualment divendres, des del 25 de març de 2011 fins al 27 de novembre de 2015. Tots els articles versen sobre qüestions de llengua amb uns quants eixos motivadors: exposició de dubtes i aclariments lingüístics; reivindicació de l’ús i divulgació del valencià natural, real i de sempre, una part del qual havia sigut bandejat del model literari i «acadèmic»; alerta contra les interferències i calcs innecessaris (procedents del castellà principalment) quan tenim recursos als quals recórrer; difusió de l’admissió normativa de solucions comunicatives i necessàries; i suport, per això mateix, a l’aperturisme normatiu que ha impulsat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Un altre eix motivador dels articles publicats en l’esmentada pàgina periodística és l’anàlisi d’aspectes de la normativa que considere artificiosos i amb dificultats innecessàries, com en alguna ocasió va assenyalar l’enyorat mestre de mestres Joan Solà. També intente contribuir a trencar el mite autodestructiu i fals que parlem malament. No és cert. Uns parlants que es comuniquen i s’entenen en una llengua des de fa segles, i han produït Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan de Timoneda, Teodor Llorente, Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Josep Pascual Tirado, Francesc Palanca i Roca, Josep Maria de Sagarra, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Xavier Casp, Joan Fuster, Quim Monzó, Montserrat Roig, Isabel Clara Simó, Raimon, Serrat, Josep Piera, germans Sirera, Marc Granell, Josep Palomero, Ferran Torrent, i molts i moltes més, no poden parlar malament. Si fóra així no ens entendríem. I ens entenem, els d’Elx amb els d’Alzira o Borriana, i tots estos amb els de Reus i Manacor. I per això mateix tenim una llengua notablement cohesionada i viva. Com a totes les llengües, li calen normes i regles que solucionen les divergències que dificulten la intercomunicació; però cada norma ha d’estar fonamentada i justificada. Altrament, hi ha el perill que apareguen rectificacions innecessàries, les quals generen artificiositat, exclusió i repressió: en definitiva, la dominació d’una minoria elitista.
He procurat també que la sornegueria, la ironia i el sarcasme siguen un ingredient dels comentaris lingüístics, perquè crec que l’humor és un bon recurs pedagògic i divulgador de les idees que u vol comunicar i transmetre. La idea de les columnetes que tenen a continuació està inspirada en publicacions, columnes o articles periodístics de mestres excel·lents en matèria lingüística, com ara Enric Valor , Joan Solà, Albert Pla Nualart o Eugeni S. Reig. També he procurat assimilar el contingut de publicacions d’importants lingüistes que han fet notables aportacions a l’estudi i difusió del nostre riquíssim i variat cabal lingüístic, com ara Emili Casanova, Jordi Colomina, Abelard Saragossà, Josep Lacreu, Vicent Garcia Perales o Toni Mollà. I, al costat dels lingüistes, les obres o treballs d’escriptors i algun altre autor, principalment Ferran Torrent, Josep Palomero, Toni Cucarella, Josep Lozano, Joan Francesc Mira, Josep Franco, Urbà Lozano, Joan Olivares, Lluís Fornés, Juli Martínez Amorós, Lluís Polanco, Joaquim Martí Mestre, Josep Lluís Doménech, Àngel Calpe, Anna Moner, Josep Saborit, Voro López Verdejo, Eduard Mira, Víctor Labrado, Miquel Boronat, Rafa Company, Josep Lluís Bausset, Artur Ahuir, Agustí Colomer, Josep Àngel Mas, Vicent Pasqual, Marina Zaragozà i altres que em deixe per oblit; que em disculpen. A la meua formació, també ha contribuït el model lingüístic de la malauradament extinta RTVV i l’impuls d’Amadeu Fabregat a la relació de paraules a potenciar en la comunicació radiotelevisiva, que han sigut referents en el meu treball. També, i molt, Joan Coromines i Josep Ruaix. Entre els valencians desapareguts, m’he guiat molt pel magisteri de Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor i Manuel Sanchis Guarner. He tingut també en compte l’obra d’Eduard Soler i Estruch. Sobre el castellà, Lázaro Carreter era lectura obligada per a mi quan cada diumenge Levante-EMV publicava “El dardo en la palabra”.
Com diu el títol d’este recull d’articles, El valencià és fàcil. Ho és per la facilitat amb què s’aprén i s’assimila per transmissió familiar i sentint-lo en àmbits socials on és normal i habitual la comunicació en este idioma . És fàcil com qualsevol altra llengua d’ús secular. També demostra que el valencià és fàcil la promptitud amb què l’aprenen els xiquets nouvinguts en els pobles i les ciutats on predomina l’ús la nostra llengua en el carrer i en el pati de l’escola.
És veritat que el context sociolingüístic (que margina i minoritza el valencià a favor del castellà) condiciona i dificulta l’ús (oral i escrit) del valencià. Però també és cert que una quantitat elevada de les normes que circulen pels llibres són un obstacle per a usar el valencià en l’escriptura i en registres d’una certa formalitat. A banda que no sol aparéixer la justificació de cada norma, tenen l’efecte de ser propostes només per a especialistes, en compte de ser un model pensat i dirigit als usuaris mitjans.
Com diuen alguns estudiosos i lingüistes, des de l’experiència i dels resultats cal fer una reforma que faça el valencià-català normatiu tan fàcil, tan assimilable i tan practicable com ho és la llengua oral espontània i natural; o almenys que la distància entre la parla i la norma no siga tan enorme com ho ha sigut (i encara ho és en molts manuals de valencià).
En ortografia, entre les normes que caldria revisar i que tracte en les columnetes i en este llibre, podem esmentar la norma dels accents diacrítics, sobre els quals Josep Giner i Sanchis Guarner arribaren a opinar que el seu ús podria ser només potestatiu. Ferrer Pastor pensava que havien de ser estalviables en l’ensenyament (i, per tant, no avaluables en exàmens). Com proposa Rudolf Ortega en « Canvi d’agulles», caldria establir l’opcionalitat (o la supressió) de l’ús de la dièresi en síl·laba àtona (apaïsat, arruïnar, col·loïdal, diürètic, laïcal, romboïdal, suïcidi, traïdor, veïnatge…; en tenim més de 350). També ha anat per eixe camí Josep Ruaix. Prèviament, Solà apuntava la possibilitat de simplificar l’ús de la dièresi, i Abelard Saragossà ha fet una proposta simple per a reduir la dièresi als casos de ungüent, pingüí, conseqüent, lingüística (que no genera dubtes). La l·l és una altra dificultat grossa de la nostra ortografia. Els diccionaris enregistren més de 1.600 paraules amb eixa grafia. Realment, ¿necessitem escriure cal·ligrafia? En la sintaxi, també hi han normes no assimilables, com ara l’anomenada «canvi i caiguda de preposicions» o «el relatiu compost».
Per una altra banda, cal divulgar les admissions normatives prescrites per la institució normativa valenciana i fer-les valdre en l’Administració i en l’ensenyament, on, a hores d’ara, en molts casos ignoren eixes admissions (totes o bona part). Com també ocorre en molts manuals de valencià i en els criteris avaluadors dels exàmens de coneixement de valencià. La divulgació de les normes que ha aprovat l’Acadèmia, a més ser coherent, contribuiria a fer el valencià més fàcil.
Atesa la realitat sociolingüística, és clar que cap reforma de la normativa podrà fer del valencià una llengua normal i normalitzada. Només la necessitat de conéixer-la i parlar-la i la presència regular en la vida pública pot ajudar a fer-la normal, com encara ho és en l’oralitat en pobles mitjans i menuts. Però, sense una reforma de les normes que circulen que permeta que no hi hagen diferències innecessàries entre norma i parla i que permeta que un valencià mitjà puga assimilar i practicar el model, l’esforç per a recuperar l’ús social i posar-lo en el lloc que li correspon com a llengua dels valencians no tindrà els fruits desitjables. Mentres el model lingüístic cause inseguretat, perquè no siga assimilable i practicable, no afavorirà l’ús públic del valencià, ans al contrari. En definitiva, tindre un model artificiós i inadequat és com tirar-nos pedres al fetge.
De tot això tracten les columnetes que tenen a continuació: reivindicar i divulgar el nostre cabal lingüístic, intentar aclarir dubtes, alertar contra calcs innecessaris, donar suport a admissions comunicatives, analitzar normes incoherents. I, per damunt de tot, intente mostrar que el valencià és fàcil. L’objectiu final és que els rebesnéts dels nostres rebesnéts seguisquen parlant, escrivint i transmetent esta llengua tan nostra, tan bonica i tan comunicativa, i que siga la de totes les valencianes i de tots els valencians. I també la d’aquelles persones que trien ser valencianes.
Leo Giménez
El proper 20 de setembre a les 19 hores, Leo Giménez estarà a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia per presentar el seu llibre dins del cicle En veu alta a la Biblioteca. L’acompanyarà a la taula, Immaculada Cerdà, cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
En tornar de l’estiu, la primera sessió #EnVeuAlta la reservem per parlar del valencià. Leo Giménez i Immaculada Cerdà ens transmetran el seu amor per la llengua i les paraules, i de segur que ho faran amb molt d’humor. Vos ho aneu a perdre? Vinga va, vos esperem a tots i a totes!
