S’acosta Nadal, el tenim quasi davant, tot s’ompli de llums i de tradició. Així, hui serà Robert Martínez que ens parle de tradicions musicades, de caçonetes populars, com les nadales, que, des de fa segles, han acompanyat els valencians/es. Segons aquest autor:
“És de tots sabut que no sempre les paraules signifiquen el mateix en un registre de llengua que en un altre. Això ocorre prou vegades pel que fa a la terminologia científica. Tots coneixem les cançons pròpies del Nadal i tots les anomenem, nadala (paraula per cert d’origen castellà), noel, christmas carol, villancicos o villancets. El ben cert és que el villancet en la seua accepció musicològica té una relació tan sols col·lateral amb les festes nadalenques.
El villancet és una forma musical que consisteix en una introducció seguit d’un nom variable de cobles, després dels quals es repetia la introducció. La comunitat dels musicòlegs està d’acord en el fet que encara no podem donar a la nadala una definició comuna, el terme en la seua evolució sincrònica i diacrònica, no és unívoc més enllà que és un fenomen netament espanyol, similar a l’oratori i la cantata que en el segle XVII adquireix la seua major esplendor el que podríem denominar cantata espanyola, que abans va rebre en el nostre país el nom de nadala i que es pot definir com una mena de cantates amb recitats, solos, àries, duos i cors.
En aquesta obra, Robert Martínez parla de cinc villancets de Xàtiva
Pel que fa a la forma literaria, la nadala és una forma musical oberta en els tres períodes o parts que es compon. La tornada o refrany, la cobla i la repetició de la tornada. Forma musical oberta vol dir que la tornada musical pot admetre o acollir, dos, tres, quatre versos o els que siguen i amb l’estructura mètrica i de rima que es vulga. Al músic li importava poc o gens el problema de l’esquema mètric literari, perquè al cap i a la fi ell musicarà d’acord amb les lleis específiques de la construcció musical, que està molt lluny de concordar amb les estructures poètiques. Per al músic la tornada és simplement el període musical que es repeteix obligatòriament després de cantar la cobla. Amb aquesta succeeix el mateix, la cobla, musicalment parlant és també una forma oberta que admet qualsevol nombre de versos, combinats de la manera que haja decidit el poeta, i als quals el compositor fica l’estructura musical que li convé a ell.
En últim termini, estem parlant de formes musico-literàries d’origen medieval que també ho són parateatrals. Aquest gènere on es barreja el recitat, el cant, la música, el teatre i la poesia té un origen potser vinculat a la tradició cluniacenca relacionada als oficis de maitines anteriors a la Missa del Gall (cas del cèlebre Cant de la Sibil·la). Cal recordar que: aquestes cançons foren escrites, en principi, en llatí i compostes indubtablement, per als misteris que es celebraven als temples. Sense dubte estem davant la forma musical més comuna en el món hispànic dels segles XVI, XVII i XVIII i fins i tot del XIX que, des d’un origen en la música de les capelles eclesiàstiques va esdevenir un gènere popular.”
Robert Martínez Canet
Conservador del Museu Valencià d’Etnologia
