Quantes maneres coneixes de passar el dol? Saps com es feia antigament? Saps qui anava al soterrar? Saps que hi havia una part de la família que es quedava a casa? Tot això tenia un sentit i t’ho contem a «El dol dol», l’episodi 3 de”Els noms de la Por”
Les referències imprescindibles
Vos recordem que este tercer episodi també està basat en el catàleg de l’exposició de L’ETNO Faltar o morir: un recorregut sobre l’absència, comissariada per Raquel Ferrero i Jose María Candela i en l’article de Raquel Ferrero i Clara Colomina «Faltar i morir no són sinònims. A propòsit de les pràctiques socioculturals davant la pèrdua», publicat a la Revista d’etnologia de Catalunya, 2017, Núm. 42, p. 274-285.
Les veus dels testimonis formen part de Museu de la Paraula – Arxiu de la Memòria Oral Valenciana i concretament del projecte d’investigació Pràctiques i representacions socioculturals sobre la mort realitzat a la comarca de la Vall d’Albaida.
L’episodi tres obri amb la pluja i el so de les campanes imprescindibles per anunciar l’enterrament. Amb el toc es podia saber si la persona que havia faltat era un home (tres tocs), una dona (dos tocs) o una criatura, una campana xicoteta que semblava que diguera: «cel, cel cel!». El veïnat coneixia este llenguatge a la perfecció i tenia la capacitat d’entendre els codis. I vosaltres, també teniu eixa capacitat o penseu que l’hem perduda?
Les campanes que escolteu al pòdcast i que hem enllaçat en este article són els tocs de difunts arreplegats per Francesc Llop a la Parroquia de Nuestra Señora de los Ángeles de Castielfabib en 2010 i disponibles per l’associació Campaners de la Catedral de València.
T’acompanye en el sentiment.
Després del sepeli, abans d’eixir cap al cementeri es donava el pésame als familiars, se’ls acompanyava en el sentiment. I així ens ho conta Mercedes de Llutxent, que va nàixer en 1929.
«– El pésame? Pues quan s’eixia de missa del difunt es posaven en una tira els parents i entonces anaven eixint de l’església, primer els hòmens i donaven el pésame. A uns besaven, a altres donaven la mà, lo que conforme era. I després les dones li donaven el pésame.
– PERÒ LES DONES… LES QUE HAVIEN ANAT A L’ESGLÉSIA? PERQUÈ LES FAMILIARS SOLIEN QUEDAR-SE EN CASA.
– Sí, s’havien quedat en casa les justetes de si era filla, o era la viuda, o era… Les més parentes. Les altres, la gent, hòmens i dones anaven a missa. I donaven el pésame.
– I DESPRÉS DE LA MISSA AL CEMENTERI.
– Sí, era el cementeri. Anaven a peu, entonces no hi havien vehicles, el portaven a l’hombro i tots en una tira al cementeri.
– S’ENTERRAVEN EN TERRA?
– No, jo ja no he conegut en terra.
– AH, VOSTÉ JA NO HA CONEGUT EN TERRA? VOSTÉ JA HA CONEGUT EN NÍNXOL?
– Sempre en nínxol, sí. Ara, familiars de m’agüela estaven en terra. Perquè m’agüela era la més xiqueta, entonces els familiars ja estaven en terra. Que m’agüela volia en terra, perquè els familiars d’ella estaven en terra. Però ma mare i ma tia la varen convéncer: “Que no, mare. No, mare”. I està en nínxol. Tots he conegut en nínxol.
– DESPRÉS DE PASSAR PEL CEMENTERI TORNAVEN A CASA, NO?
– Sí, anaven a casa.
– I COM ERA LA TORNADA A CASA?
– Pues a cada u ja se n’anava a sa casa. Cada u se n’anava ja a sa casa. Perquè allí, antes d’eixir de la casa ja es donava el pésame als que s’havien de quedar. Hi ha costum, que encara està, que quan vas a vore el difunt dones el pésame.
– EN LA CASA.
– En la casa. Però allí en l’església, quan eixia, el tornaves a donar allí.
– DE CAMÍ CAP A L’ENTERRO PARAVA, PARAVEN EN ALGUN PUESTO AMB EL DIFUNT?
– Sí. Antes d’aplegar al cementeri, perquè el cementeri està en alt, està allà a la muntanyeta, pos hi havia un banc que deixaven el difunt, la caixa, i donaven allí algo de pésame. Algú se n’anava però els hòmens resistien prou de pujar al cementeri i es pujava.
– EIXA TAULETA QUE DIU, EIXE BANC QUE DIU, AIXÒ QUI HO PORTAVA?
– No, era un banc de madera, d’obra.
– AH, QUE ESTAVA ALLÍ JA.
– Que sempre estava allí. Sempre estava allí.
– I VOSTÉ SAP PER A QUÈ ES PARAVA AHÍ A L’EIXIDA DEL POBLE?
– Pues no es crega, que hasta allí anava el retor, ara que pense. I els acolitets i tot. I allí es despedia el retor. I el retor, el senyor retor també anava a la casa del difunt amb una creu. Eixia el senyor retor i els acolitets i tot. I en després quan s’acabava l’enterro també anava el senyor retor hasta eixa pedra, eixe banc.»
Escolta el testimoni complet de Mercedes
“No hi ha mort sense rialles, ni casament sense plor“
L’humor ens acompanya des del primer episodi, sempre vos hem dit que per a nosaltres és molt necessari, i Carles no ha pogut deixar de contar-vos un succeït que contava Llorenç Giménez , el gran contacontes valencià.
Este és el nostre xicotet homenatge a Llorenç.
AGREGACIÓ Acomiadat el dol, amb el mort al cementeri, Resos i dol.
Entrem en les pràctiques posteriors al soterrar. Què passava quan el mort ja no estava present? Mireu el que conten Paquita i Mercedes…
«I després, de vesprada anaven, perquè de nit anaven hòmens i tot, el que volia anar, i de vesprada ne feien sis dies de reso en casa. I anaven pos les dones que no tenien faena, que no anaven a treballar o això. Pues una resava el rosari i les altres, i s’emportaven, una feia calça, l’altra feia punt de ganxo, però feien el reso i elles mateixa treballaven aixina.»
Paquita de Rugat, nascuda l’any 1938.
«després resaven quatre o cinc dies en la mateixa casa del difunt. Muntaven una taula amb un Cristo i amb ciris encesos.
– EN LA CASA?
– En la casa. I allí resaven de matí i de vesprada. Els veïns i parents anaven, si podien anar de matí, podien anar de nit. Era de vesprada o de nit. I resaven. Entonces tenien por els xiquets i xiquetes. I més grandets també. Jo me’n recorde que quan passàvem per una casa que estaven resant, véiem vestits de negres, la tauleta amb ciri i resant, pues entonces féiem: “No, no, no passem per ahí, que estan resant”. I feia por als xiquets.
– I A RESAR ANAVEN LES DONES SOBRETOT?
– Sí, hòmens no. Tot era cosa de dones.»
Mercedes de Llutxent, nascuda en 1929.
Escolta el testimoni complet de Mercedes
Tot s’endolava, no només el cos sinó tots els aspectes de la vida, amb la reclusió i la soledat es buscava superar la pèrdua. Mireu què ens conta Isabel sobre fer arròs al forn.
«Es cuinava, però es cuinava, ara voràs. Jo no ho sabia encara això i al cap de faria huit o deu dies que s’havia mort ma mare, prepare una cassola d’arròs al forn i quan ja me n’anava a portar-la al forn, perquè entonces no hi havien cuines, la meua sogra: “Xica, a on vas?”. Dic: “Al forn”. Diu: “Calla, dona! Ta mare que fa deu dies que s’ha mort i una cassola al forn?”. No feien arròs al forn. Una tonteria com una altra, perquè en casa mataven una gallina o un pollastre o un conill i feien bones paelles. Pos la cassola al forn ni pensar-ho. Del forn res. Ni pastes ni res.»
Isabel de Guadassèquies, nascuda l’any 1921.
El color del dol és el negre. En la nostra cultura és l’expressió de la nit, de les ombres i de la mort, és el color que transmés la tristesa i el dolor i és símbol de penitència.
En l’article «El dol : manifestació pública de la tristesa i la soledat per la pèrdua d’un ésset estimat» que trobareu al catàleg Faltar o morir, F. Xavier Rausell explica els significats del color, la roba utilitzada i en quines zones ha perdurat més aquesta demostració de la pèrdua. Per saciar la vostra curiositat vos contarem que fins les darreries del segle XX va perdurar a l’interior, mentres que a la franja costera este costum es va anar esvaint en la dècada dels setanta.
I una pregunta només: si no existia el Zara per anar ràpidament a comprar roba negra, i tampoc hi havia possibilitat econòmica de comprar-la de qualsevol altra manera, què penseu que farien? Doncs generalment, tintar la roba quotidiana i festiva de color negre amb sumac o amb gales de roure. I en passar el temps de dol? Què penseu que passaria? Doncs que el dol esdevenia perpetu davant la impossibilitat de comprar altra roba. Així de senzill.
La religió catòlica ha vestit la mort amb elements lúgubres, tenebrosos, amedrentadors, per tal que els bons creients portaren una vida ordenada per por a les tenebres.
Quanta por es devia passar temps enrere escoltant els versos del Cant de la Sibil·la anunciant l’Apocalipsi i el Judici Final a fosques dins d’una església.
Al jorn del judici
se pagarà nostre servici.
Aprés serà un fort senyal
d’un terratrèmol general,
les pedres per mig rompran
i les muntanyes se fondran.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà:
mar, fonts i rius tot cremarà,
els peixos donaran grans crits,
perdent sos animals delits.
Aprés vindrà terriblement lo Fill de Déu Omnipotent;
de morts i vius judicarà: qui bé haurà fet, allí parrà.
A este episodi Almudena Francés ha convidat Carles a anar a escoltar i viure la Sibil·la a Ontinyent el dia 22 de desembre, ja sabeu que ella sempre agrana cap a casa. Potser a Edu li pille més prop anar a la Catedral de València o potser Amparo vaja fins a Alfara del Patriarca perquè ja fa uns que ho té pendent, des que parlàrem d’aquesta representació recuperada l’any 2005 a este poble de l’Horta nord.
Siga com siga, hem tingut el privilegi de poder gravar a Eva Mateu a Santa Maria d’Ontinyent cantant un fragment de la Sibil·la mentres alletava la seua criatura. Este ha estat un privilegi gràcies a la col·laboració de la Capella de Ministrers
Per a acomiadar-nos, com ens agraden tant i tant les reintepretacions de la nostra tradició vos deixem a Maria Arnal amb el seu Cant de la Sibil·la
