El 16 de maig a les 18:30 h a L’ETNO presentem el 24é Premi Bernat Capó de Difusió de Cultura Popular Valenciana: «El seculòrum i la seculera: contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral» de Joan-Lluís Monjo i Mascaró.
Amb la intenció d’obrir boca i animar-vos a que vingueu, vos farem cinc cèntims de l’obra guanyadora de la mà del seu autor. Eixa vesprada tindrem el llibre publicat per Edicions del Bullent a les nostres mans i passarem una estona d’allò més bé descobrint el darrer Premi Bernat Capó. Joan-Lluís Monjo estarà acompanyat per Joan Seguí, director de L’ETNO, i Núria Sendra, d’Edicions el Bullent.
Vaig llicenciar-me en Filologia Catalana a la Universitat de València (1993) i en Filologia Occitana a la Universitat Paul Valéry de Montpeller (1995).
Em vaig doctorar a la Universitat d’Alacant el 2022 amb la tesi El patrimoni rondallístic de Tàrbena. Recopilació, classificació i estudi (2022), dirigida pels doctors Jordi Colomina i Carme Oriol.
Els meus camps d’estudi s’han encaminat a la dialectologia, a la història i a la cultura popular. En dialectologia m’he dedicat a l’estudi dels parlars de Tàrbena i de Guardamar del Segura. En història he investigat sobre l’aportació balear en el repoblament valencià i sobre l’emigració valenciana a Algèria. En cultura popular he tractat temes relacionats amb la literatura de tradició oral, les devocions i el ball. Em referiré ara a la meua faceta de rondallista, o siga, de col·lector i investigador de la narrativa de tradició oral.
L’afició per les rondalles em vingué des de menut per la fascinació de sentir rondalles en àmbit familiar. He d’agrair als mestres de primària l’impuls de fer-me nàixer l’interés de recopilar els repertoris que tenia a l’abast, en assumir la visió que les rondalles formaven part d’un patrimoni excepcional i efímer.
En els primers passos he d’apuntar que la lectura de l’Aplec d’Antoni M. Alcover m’apassionà, en sentir una sensació de familiaritat, pels contes i per la llengua. L’adopció d’un mètode científic de recerca vingué pel mestratge del professor Joan M. Petit a la Universitat de Montpeller, amb qui vaig conscienciar-me del valor documental dels materials orals, d’aquí la importància d’enregistrar-los i de transcriure’ls fidelment. Posteriorment sota la direcció dels doctors Josep M. Pujol i Carme Oriol, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, vaig poder mamprendre un estudi més compromés, que abastava tots els àmbits de la rondalla, entesa ara com una performance executada en un context.
El seculòrum i la seculera (2024) és la primera publicació en forma del llibre en què ix a relluir una part del meu arxiu sonor, recopilat durant una quarantena d’anys en diversos pobles valencians. Anteriorment havia pogut mostrar solament en format d’article alguns aspectes concrets, per exemple, en «Mallorquins i garruts. Una introducció a l’estudi antropològic de la repoblació mallorquina del sud valencià a través de la tradició oral» (2001), «La tradició etnoliterària narrativa a l’Horta d’Oriola» (2005) o en «Contribució a l’estudi del patrimoni rondallístic de Guardamar» (2013), o la versió adaptada d’un conte: Sa Caseta de sa Tramuntana (2015).
Entre tots els gèneres del folklore verbal, els contes i els acudits llicenciosos –més comunament coneguts com a picants, verds– han sigut dels que més han conservat la vitalitat fins als nostres dies. Aquest tipus de relats, en boca dels narradors orals, s’han manifestat com el grau màxim d’expansió a què es podia arribar en el context d’adobar amb contarelles una conversa amb la finalitat de passar una bona estona. De fet, podem comparar-los a un parèntesi de bon humor en què es podien expressar lliurement certs anhels reprimits, en major o menor grau segons el moment històric, o es podia mostrar una imatge irònica del món que capgirava els valors marcats per la societat tradicional. Tanmateix, a pesar de l’enorme presència de les narracions llicencioses en l’oralitat, no s’ha vist un reflex paral·lel d’aquest folklore en les col·leccions i estudis de rondallística, llevat d’algunes excepcions.
Amb El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral es fa una contribució al coneixement del folklore narratiu valencià en general i de caràcter llicenciós en particular. La novetat d’aquest treball radica en el fet que tracta un camp poc estudiat en àmbit valencià de manera monogràfica, fins ara. En el llibre es dona a conéixer una antologia de 129 textos recopilats de la tradició oral que són representatius d’aquest subgènere. Com veureu, en la transcripció dels materials orals se segueix el criteri de respectar la seua forma original i alhora de no contradir les normes ortogràfiques, de manera que els textos puguen tindre plena validesa com a documents per a l’estudi de la dialectologia i de la literatura popular. En aquest sentit, el Premi Bernat Capó ha suposat un reconeixement molt gratificant de l’oportunitat de les propostes mostrades en el llibre i una porta oberta a la seua difusió.
Acompanya la col·lecció una introducció amb unes notes referides a diversos aspectes que ens ajuden a entendre millor els contes i els acudits, com són els contextos en què es difongueren, les fonts de què sorgiren o els recursos humorístics sobre els quals es basen. Com ja notareu, les claus de la comicitat tenen a veure, en general, amb el perfil dels personatges dels relats, amb les situacions presentades o amb una sèrie d’estratègies de caràcter lingüístic.
En llegir les contarelles, observareu fins a quin punt ens permeten una lectura polièdrica molt enriquidora. Poden tindre un regust casolà, que està relacionat amb els ingredients de localització en un marc valencià amb què les assaonaren alguns narradors. Així mateix són el reflex d’uns temes i d’uns motius que estan documentats arreu del món i, fins i tot, poden comptar amb uns antecedents literaris que a voltes es remunten a l’antiguitat clàssica o a l’edat mitjana. En tot cas s’ha de dir que cal saber valorar els contes i acudits com un document literari representatiu d’un context i d’una mentalitat que ocasionalment pot contrastar amb la nostra sensibilitat contemporània. Advertits de les ambivalències dels materials presentats, convidem els lectors a deixar-vos seduir per aquest riure antic i a participar, encara que siga per un instant, en aquestes propostes tan enjogassades i tan provocadores que ens llegaren els nostres avantpassats.
Joan-Lluís Monjo i Mascaró
Vos deixem amb Joan-Lluís el dia d’aquesta presentació
