KING, Lily. Euforia. Barcelona : Malpaso, [2016]
Este llibre el trobareu en les prestatgeries de la nostra sala de consulta amb la signatura: BETNO 8559
¿Una novel·la a una biblioteca especialitzada? Però… ¿ de segur és només una novel·la? ¿Una companya antropòloga del museu fent una desiderata per què la comprem? ¿A més a més una de les obres literàries de més èxit els darrers mesos? ¿Que poden traure els lectors especialitzats d’esta lectura? No, no ens hem tornat bojos, ens hem enamorat tots i totes d’este llibre. Per parlar-vos d’ell tenim a la nostra antropòloga particular, la nostra companya Raquel Ferrero. Vos deixem amb la seua ressenya:
Ronald Fraser, captivat per la lectura de Los hijos de Sánchez, tant prompte com va poder li va preguntar a Oscar Lewis si això que ell escrivia ho considerava antropologia o literatura. Uns segons de pensament i una resposta fulminant: literatura. Podríem emular la pregunta de Fraser i preguntar-nos si el llibre de Lily King (sobre uns antropòlegs fent treball de camp als anys 30 a Nova Guinea) és literatura o antropologia, i amb moltíssima modèstia contestar: antropologia. I callar, conforme va callar Lewis.
Eufòria és el títol. El terme ja resulta tant evocador com irresistible. Alegria no objectiva?… Bé, i quan ens ha interessat l’objectivitat extrema des de l’antropologia?… King també podria haver titulat el llibre l’etnografia dels etnògrafs. Així l’he gaudida jo. Perquè òbviament el llibre no està escrit per contar-nos cap cosa ressenyable, antropològicament parlant, de les tribus del Sepik, tot i que resulta d’allò més didàctic i atractiu per fer-se una aproximació a l’univers dels estudis antropològics. Sí que trobem no obstant, treball de camp del “salvatge”, del canònic podem dir: amb mosquits, tedi, malalties, llengües impossibles, cerimònies inintel·ligibles, solitud i dubtes, molts dubtes. I en eixe marc es troben ficcionats tres antropòlegs reals: Margaret Mead (Nell), Gregory Bateson (Brankson) i Reo Fortune (Fen) als inicis de l’època on la contribució antropològica que demanaven les autoritats als antropòlegs es convertiria en veritable prostitució científica: “yo acabaría permitiendo que el gobierno de Estados Unidos me interrogara a fondo para sacarme hasta el último dato que pudiera darles sobre la zona”.
Bateson, Mead i Fortune.1933. Fotografia: Library of Congress
Eufòria toca algun moll de l’ós més que interessant del treball antropològic, per exemple, la subjectivitat inherent a qualsevol tipus de recerca. Serà el propi Bateson, -zoòleg, antropòleg, estudiós de la comunicació i la interacció humanes, cibernètic, creador de la hipòtesi del doble vincle- qui afirmarà en un moment de la novel·la: “Noto que estoy cada vez más interesado en esta cuestión de la subjetividad, de lo limitado de la visión del antropólogo, más que en las tradiciones y los hábitos de los Kiona. Quizá toda la ciencia no sea más que una investigación de uno mismo”. O preguntant-se, -ell que pensava que les preguntes només servien per formular altres preguntes-:” ¿Al buen científico se le permite la licencia poética? ” Pregunten-s’ho.
Margaret Mead. ca. 1930 a Nova Guinea. Fot. Bettman/Corbis Font: Vogue
I ben prompte comença a envoltar-nos l’atmosfera antropoloafectiva. I entrem a trobar-nos amb Margaret Mead. Reconeguda i criticada a parts iguals al llarg de la seua vida, però pionera i avançada a tants aspectes intel·lectuals i socials de l’època, que em quede ben agraïda amb la impressió que em deixa la novel·la de la seua persona. Navegant en la lectura, quasi com anant en la barca de Bateson (Brankson) pel riu Sepik, ens trobem amb vells i nous qüestionaments importants de la disciplina: la crítica a l’etnocentrisme de l’època, la urgència del relativisme cultural, la perspectiva EMIC, l’enfrontament entre les aportacions de Boas i les de Malinowski o Radcliffe-Brown, el tracte amb els informants, l’espoli, la torpesa metodològica d’uns, la mancança teòrica d’altres. I entre tot això la reflexió i el treball, l’eufòria de pensar que dominen el camp, el desencant de no trobar cap sentit, egos i desitjos. I entre tot això, més: un triangle amorós, uns orígens familiars, una complicitat intel·lectual o una malaltissa rivalitat. Si a hores d’ara algú encara pensa que pot ser objectiu d’alguna manera quan fa investigacions, que llija Eufòria.
Raquel Ferrero i Gandia
Raquel Ferrero és conservadora del Museu Valencià d’Etnologia, antropòloga de formació i de vocació, especialista en memòria oral i responsable del projecte del Museu de la Paraula – Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Actualment podeu vore als patis del Museu l’última exposició que ha comissariat amb Pep Aguilar: Arribes o te’n vas : emigració valenciana a Europa, 1950-1970
Ella demana a la Biblioteca lectures d’allò més interessants i nosaltres entres rialles i bromes sempre li demanem a canvi una ressenya per a l’Etnobloc. I mare com ens ha costat! Per primera vegada després de moltíssimes desiderates ens ha fet cas i és que este llibre l’ha deixat encisada.
I tu, antropòleg, ¿encara estàs pensant que no pot ser interessant esta lectura?, ¿que és només una novel·la?, ¿a què espereu? veniu i agafeu-la en préstec! Vos esperem!
