Sense porc : l’alimentació en les identitats culturals de jueus i moriscos i en la seua persecució per la Inquisició de València d’Albert Toldrà i Vilardell és l’obra guanyadora del 23é Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular que concedeix L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia.
El presentem al pati de L’ETNO el proper 6 de juny a les 19:00 hores. Apunta la data a la teua agenda!
El jurat que va escollir este treball va estar format per Xavier Rius, Diputat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València; Raquel Ferrero, conservadora de L’ETNO; Pau Monteagudo, responsable de l’Arxiu Fotogràfic de L’ETNO; Sara Sierra, doctora en Ciències Socials i Núria Sendra, editora d’Edicions del Bullent.
Ara veu la llum dins la col·lecció La Farga d’Edicions del Bullent i des de la Biblioteca de l’ETNO hem convidat el seu autor a que es presente junt a la seua nova criatura Sense porc.
Vaig llicenciar-me (1992) en Història i Geografia a la Universitat de València, especialitat d’Història Medieval, i després hi vaig fer el doctorat (2007) amb la tesi “Mestre Vicent ho diu per espantar. El més enllà medieval”, dirigida pels professors Francisco Gimeno i Albert Hauf.
Les meues investigacions s’han orientat cap a la història cultural medieval i moderna, la història de la religiositat i l’imaginari del més enllà, així com la història de la dona, de la sexualitat i la Inquisició, com es pot veure pels títols dels meus darrers tres llibres: El plaer de la carn. Sexe i temperament en la cultura medieval (2017, premi València d’assaig), Il·luses, santes, falsàries. Relats d’espiritualitat femenina heterodoxa perseguida per la Inquisició de València (2018, premi Ciutat de València d’assaig) i El monstre. Les presons de la Inquisició de València (2021).
Ja fa uns anys, tot llegint El Escolástico, de Cristòbal de Villalón (ca. 1540), em va cridar l’atenció una estranya història, la d’un cardenal de Castella que tenia un papagai que dialogava sense dir disbarats, cantava, requebraba les dames, parlava en llatí i disputava en lògica. El prelat n’estava encantat, fins que un dia li demana:
-¿Qué comeríades vos, mi papagayito? Y importunándole sobre ello le respondió el papagayo:
-Lechugas con vinagre. Y como el señor supo que ninguno se lo había mostrado, sospechando que hablase en él algún demonio, le mandó matar.
La nota al peu de l’editor explicava que es tractava d’una sàtira de l’autor contra els escolàstics, que repeteixen el que aprenen com a lloros. Però em vaig quedar amb la sensació que se me n’escapava alguna cosa.
Anys després, en començar a familiaritzar-me amb la documentació inquisitorial, se’m va revelar finalment la lógica sinistra d’aquest text. Lechugas con vinagre, el que demana el papagai, és un menjar propi de la celebració de la pasqua jueva, potser l’aliment “jueu” més emblemàtic. L’ocell demana encisams o lletugues amb vinagre, ergo és jueu, i cal matar-lo: el sil·logisme del genocidi.
Això em va fer reflexionar sobre la importància del fet alimentari en les identitats culturals de cristians, jueus i moriscos, i en la persecució contra els dos darrers. Amb aquelles reflexions es va engegar aquest llibre.
Són ben diverses les idees que suren per les pàgines de “Sense porc”. La culpabilització de la víctima, per obstinar-se a ser diferent, a mantenir la seua identitat, tant en el cas dels jueus com dels moriscos, n’és una. El paper determinant de les dones en el manteniment de les tradicions culturals des de l’àmbit familiar, una altra.
I que determinats hàbits –formes de menjar però també de vestir, de comportament…- no són necessàriament o sempre manifestacions d’una religió; formen en essència part d’una cultura, d’una identitat col·lectiva, indestriablement unida a la religió, sí, però no per això reduïbles a pràctiques religioses. Dit amb altres paraules: quan un musulmà dejuna pel ramadà, un jueu per la pasqua o un cristià en la quaresma, no celebren únicament uns actes religiosos: observen uns costums socials, fan el que es considera normal en els seus grups, el que s’espera d’ells. Es tracta d’actes culturals, tot i tenir una dimensió religiosa, i a més a més aquesta dimensió sovint és inconscient.
En posaré un exemple que potser algú trobarà ridícul: a molts valencians actuals els agrada la paella i en mengen amb una certa freqüència, fins i tot ritualment cada diumenge. Si els demanem per què mengen paella, és clar que absolutament tots diran que perquè els agrada, i ho diran sincerament. En cap cas ningú no al·legarà cap motiu identitari. I malgrat això, és obvi que aquest element hi és, i de quina manera, com en tots els costums i tradicions gastronòmiques: si reflexionem una mica, ens adonarem que ningú no menja obstinadament paella sinó els valencians, precisament perquè som valencians, perquè tenim una determinada tradició gastronòmica i festiva, etc.
El mateix podriem dir dels tiberis de nadal, o del nostre sobreconsum tradicional del porc: ningú no dirà que menja pernil o beu vi per demostrar que no és jueu ni musulmà. Però, encara que no en siguem conscients, venim d’aquesta realitat històrica, que ens ha modelat com som.
L’alimentació, com a fet cultural, pot provocar conflictes, ja ho sabem. I històricament, amb la coexistència entre cristians, jueus i musulmans, per aquest motiu hi havia problemes. La majoria d’acusacions en la Inquisició de València contra jueus i moriscos provenen, molt més que de fets estrictament religiosos, del menjar i el beure: què mengen, què no mengen uns i altres, com ho fan, quins rituals observen o ignoren, quan dejunen i quan no… Les històries que llegireu al llibre transcorren entre finals del s. XV i principis del XVII, a l’interior de les comunitats de jueus conversos –urbanes- i de moriscos –rurals- del País Valencià. La documentació inquisitorial, que he emprat per reconstruir aquests relats, és la documentació de la repressió, de la persecució, impregnada de terror. Però per a l’historiador –la història és l’antropologia més el factor temps- és alhora una font d’informació riquíssima, que afortunadament per a nosaltres i desgraciadament per als interessats, és clar, ens permet d’entrar en la intimitat de les cases, les cuines, assistir a la seua vida quotidiana, els seus menjars, escoltar les seues converses, presenciar les seues baralles i pors, amors i esperances… Albert Toldrà i Vilardell. Dit açò, ja ho sabeu, el 6 de juny a les 19 hores us esperem al pati de L’ETNO per a presentar-vos el nou premi Bernat Capó, mentrestant ens pensarem si ho farem amb porc o sense porc. Per altra banda, us recordem que la convocatòria per a presentar treballs al 24é Premi Bernat Capó està oberta fins al 9 de juliol de 2023. Consulteu les bases i tota la informació. Vinga, anima’t que és la teua oportunitat de segur!
