VIDAL, Vicent. Una història de la literatura popular valenciana (1873-2019). Barcelona: L’Abadia de Monstserrat, 2020.
El trobareu a les prestatgeries de la Biblioteca de L’ETNO amb la signatura: BETNO 9753
Vos presentem un llibre esperat, molt esperat, i que no hauria de faltar a cap biblioteca valenciana. Vicent Vidal ens aproxima a “una” història de la literatura popular valenciana i és una gran notícia que havíem de compartir. És la primera vegada que vos parlem a l’Etnobloc d’este jove professor de la Universitat d’Alacant i també sabem que no serà l’última. La relació de la Biblioteca de L’ETNO i Vicent Vidal va nàixer jugant al joc de taula Espanta la por entre rialles i jocs de paraules i sabem que ens té en tanta estima com nosaltres a ell i el seu treball d’investigació.
Qui és Vicent Vidal?
Vicent Vidal és professor a la Universitat d’Alacant, on imparteix docència a les facultats d’Educació i de Filosofia i Lletres. És doctor en Filologia Catalana, especialitzat en literatura de tradició oral. Entre les seves publicacions destaquen Una història de la literatura popular valenciana (1873-2019) (2020), que va rebre el 34é Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular, o la seva contribució a la Història de la literatura popular catalana (2017). Ha participat en diversos projectes de recerca, l’últim dels quals «Literatura popular catalana: géneros, conceptos y definiciones», finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (MCIU/AEI/FEDER, UE).
No és un tema menor: Una història de la literatura popular valenciana (1873-2019)
Sabies que el primer a teoritzar sobre el folklore al País Valencià fou un poeta de la Renaixença? Sabies que als anys 20 ben bé una sola persona va dur avant tota una institució per a la recol·lecció del folklore valencià? I que, en la mateixa època, els folkloristes castellonencs van assolir una qualitat de recol·lecció homologable a la resta d’Europa? Sabies que el primer valencià a publicar llibres de rondalles va ser Enric Valor, però que abans d’ell molts altres en van publicar en reculls miscel·lanis? I que, després d’ell, molts mestres s’hi van engrescar i en van seguir el model? Sabies que Bolulla, un municipi de menys de 500 habitants de la Marina Baixa, és el poble valencià que ha rebut una major atenció folklòrica al llarg dels darrers cent anys? Sabies que la subcomarca del Carxe, a Múrcia, manté una literatura popular en valencià tan rica com la dels pobles valencians veïns? Podria explicar-te més curiositats, però si hi tens interès potser val més que faces una ullada a Una història de la literatura popular valenciana (1873-2019).
Qüestionari sobre les festes de Nadal enviat pel Centre de Cultura Valenciana als seus subscriptors l’any 1922
El llibre, editat enguany per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va guanyar el XXXIV Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú i és el resultat d’alguns anys d’investigació que he dedicat a trobar, descriure i analitzar les obres, els autors i les institucions gràcies als quals els valencians disposem d’un bon cabal de publicacions sobre la nostra tradició oral. Fins ara, abans de la recent Història de la literatura popular catalana (Oriol & Samper, 2017) – i que podeu també trobar a la Biblioteca de L’ETNO – , tan sols hi havia hagut aproximacions parcials, sovint a tall d’inventari o com a preàmbul d’un recull, sobre la història de la literatura popular valenciana. Aquestes aproximacions, per bé que valuoses, no sempre fixaven clarament l’objecte d’estudi: per exemple, barrejaven reculls de tradició oral amb costumisme i creació literària, o es limitaven a llistar noms d’autors de manera aïllada, sense relacionar-los amb els moviments socials, polítics o culturals. L’objectiu d’Una història de la literatura popular valenciana és, doncs, atendre aquesta qüestió de manera monogràfica, contextualitzada perquè permeta explicar —i entendre— el funcionament i el decurs de la recol·lecció de la literatura oral popular al País Valencià.
Tanmateix, vaig decidir que el títol incorporés l’indefinit «una» perquè soc ben conscient que aquesta és només «una» història, i no «la» història. Cap història de la literatura pot ser definitiva: menys encara si, de manera conscient, he negligit alguns autors o algunes obres que m’han semblat menys rellevants, o menys acostades a l’objecte d’estudi, o si m’he estalviat d’inventariar la immensa producció que s’ha desplegat en les darreres dècades. O si, de manera inconscient, he descurat alguna cosa que sí que podria canviar el discurs. Per això, cal que el llibre siga sotmès a la crítica i que puga ser qüestionat, ampliat o revisat. Malament rai, si no fos així: voldria dir que s’ha deixat d’investigar sobre aquest tema.
Cançons del Comtat enviades per Just i Joaquim Sansalvador a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, l’any 1924
Quant a les dates del títol (1873-2019), es corresponen amb l’any de la primera i les darreres obres que hi són analitzades. Potser en el primer cas sí que es marca d’alguna manera el tret de sortida de la recol·lecció folklòrica, però aquest inici no va ser del tot conscient. Es tracta d’un breu recull de cançons populars valencianes d’Eduardo Ximénez Cos que li fou encarregat per a l’Exposició Universal de Viena de 1873. Vol dir això que no hi va existir, anteriorment, la literatura popular al País Valencià? En cap cas. La literatura de tradició oral és, deia Stith Thompson, tan antiga com la humanitat. El que ocorre a finals del segle XIX és que apareix la necessitat de reflexionar sobre la recol·lecció: sobre el text, sobre el context, sobre els informants, sobre el poble, sobre la identitat que vehicula la literatura. No sols això: també l’aparició d’un mètode per aconseguir i tractar els textos. Per això és que convé diferenciar el que es feu abans i després del segle XIX. I per això és que Una història de la literatura popular valenciana no comença abans de 1873. En canvi, 2019 no és cap fita: només hi és perquè cal saber que els límits de l’estudi són en aquest any. I, per força, en el futur caldrà ampliar-ho no solament fins als marges que hi he marcat, sinó que també convindrà estudiar què ha passat després. Sense anar més lluny, vegeu, per exemple, les iniciatives de les biblioteques valencianes com la de L’ETNO – Museu Valencià d’Etnologia per conservar els mems i el folklore en línia generat a causa de la situació de pandèmia.
Mem recopilat per la Biblioteca de L’ETNO durant el confinament de la COVID19
Aquesta recerca, doncs, arriba en un moment feliç per a la història de la literatura popular dels valencians, malgrat que la situació històrica i social no ho siga tant. No és casualitat: com deia Josep M. Pujol, el folklore és un tipus de comunicació que s’utilitza per superar determinades situacions difícils, delicades o potencialment conflictives. Com tots els pobles, els valencians n’hem superat diverses i el folklore n’ha estat la resposta. Convé no menystenir, per això, aquest objecte d’estudi tan volàtil com fascinant. Com recordava Manuel Sanchis Guarner en Els pobles valencians parlen els uns dels altres, no hi ha temes menors, el que hi ha és un to menor de tractar els temes.
Durant el procés que ha seguit la recerca, per això, m’he fet algunes preguntes que podrien semblar «menors», però tenen una resposta que em sembla clau per interpretar l’evolució de la literatura popular valenciana. Per exemple, com és que un dels nostres folkloristes va renegar públicament de la feblesa de la Renaixença valenciana però en va rebre l’homenatge de les institucions principals? Com s’ho feien els folkloristes perquè la gent desconfiada es posés a cantar cançons? Qui i com ha trobat cançons en valencià a l’Oriola de primers del segle XX? Qui es va negar a arreplegar cançons de jotes perquè les considerava poc autèntiques? Qui es va presentar a un concurs de llegendes sense respectar-ne les bases però va despertar l’interés del jurat? Per què hi ha un recull anomenat Rondalles gironines i valencianes? Les respostes, no cal dir-ho, s’esbossen en Una història de la literatura popular valenciana.
Vicent Vidal
Com ja vos hem dit a l’inici, de segur tornarem a parlar de Vicent Vidal i el seu treball a l’Etnobloc. Vicent, moltes gràcies i fins aviat!
