Jo abans era una vitrina, però no una qualsevol no, jo era LA VITRINA, la que donava la benvinguda a l’exposició permanent de L’ETNO «No és fàcil ser valencià o valenciana».
Allà estava jo, als peus de l’escala d’accés, davall d’una pluja de dolces paraules, tota ferma i brillant, elèctrica, diria jo. Jo estava feta de metacrilat i cadascuna de les meues cares tenia un color diferent: groc, blau, verd i taronja i totes elles amb el logo de L’ETNO gravat a foc. I no vos penseu que era menuda i discreta, no, era prou més alta que vosaltres i mai de la vida em podrieu abraçar amb els vostres braços.
Així era jo, única, fins que esta gent de L’ETNO va decidir traure’m d’allí. I per què?, em pregunte. Si jo cuidava molt bé de les peces que dins de mi col·locaren. Mireu, vaig acollir un carret de batedora s’arròs, una filosa, una engrunsadora i la que més em va agradar: la safa de la tia Maria.
Jo era la vitrina més bonica de totes, però diuen i conten que també era indomable. La veritat és que jo sí notava que amb cada canvi de peça suaven molt, renegaven i fins i tot dels seus llavis brollaven malediccions. Potser, sí soc un poc indomable i és per això que m’han convertit en una agenda, i sabeu què? Doncs, que em sembla molt bé, perquè continue fent profit. Quina expressió més bonica, no hi penseu?
Fer profit, sí, ser útil. En la societat tradicional poques coses es tenien i tot s’aprofitava, existia la intenció d'”idear”, de pegar-li voltes al cap per a reutilitzar les coses i això han volgut fer amb mi. Ho sent per la bibliotecària que volia fer de mi moltes arracades, sí, haurien eixit moltes, moltíssimes, però crec que de tapa d’agenda en este any tan important per a L’ETNO molt millor, encara que només han pogut fer unes 200 unitats.
Ah, que no sabeu encara per què és un any especial? Doncs, de segur que qui tinga l’agenda s’assabentarà perquè trobaran en ella el símbol del Premi EMYA a museu europeu de l’any. La veritat és que me n’alegre molt per la gent de L’ETNO, però també per mi que des que tenen el premi m’han vist més de 130.000 persones. Ara que no ens escolta ningú, pense que sense mi no ho haurien aconseguit. Bé, potser sí, però deixeu-me somniar una estona.
També han reaprofitat en l’agenda fragments de cartells d’exposicions temporals ja passades. Així, m’acompanyen les elegants dones del cartell de València en blanc i negre, Pepita Samper i la Dama d’Elx del d’Inventant la tradició o el magnífic Genovés del cartell de Faixa roja, faixa blava. No és la primera vegada que esta gent de L’ETNO trau profit dels materials de les exposicions perquè fan unes bosses amb les restes de les lones i unes llibretes amb les restes dels cartells que són precioses i que, per cert, podeu trobar a la Benebotiga, la tenda de L’ETNO.
Quasi ho oblide! No vos he dit encara que m’han fet en tres idiomes: valencià, castellà i anglés. Qui m’ho anava a dir a mi, m’he fet internacional i m’han enviat fins al Japó. Com ho escolteu, fins allà ha viatjat un trosset meu amb una nota que diu: “Before, I was a display case”
I és que Japó i Castellar (València) no estan tan allunyats com ens pensem, la meua estimada safa de la tia Maria de Castellar és el nostre Kintsukuroi. I vos explicaré perquè: el Kintsukuroi és l’art japonés de reparar objectes ceràmics amb or o laca de pols d’or i, malgrat que la tia Maria no va reparar amb or la seua safa, sí que la va reparar amb agulla i fil. Allò que tradicionalment s’havia fet tota la vida amb una peça similar però ceràmica, ella ho va fer amb la de plàstic. La tia Maria no va rebutjar l’objecte, tenia un badall però el va reparar com sempre havia fet encara que ara siga d’un altre material. I vosaltres, què farieu si es badallara la vostra safa? Potser comprar una nova?
Sobre reparar, reaprofitar i reutilitzar en la cultura tradicional valenciana es parla a l’agenda a través de quatre objectes: la safa de la tia Maria de plàstic cosida amb cura, un poal d’aigua suficient per a una dutxa, un bressol que acarona la criatura amb varetes de basquets i un ròssec nascut d’un arbre mort.
Estic contenta, sabeu? Torne a viure en mans que m’acaronaran a molts racons del món i potser algú pense, en acabar l’any, que de la tapa poden eixir unes boniques arracades i tornaré a fer profit. Per favor, no oblideu enviar-li’n unes a la meua benvolguda bibliotecària.
La vitrina de L’ETNO
