«Faltar i morir no són sinònims. Les maneres d’abordar la mort parlen de la concepció de la vida al si d’una comunitat. En la societat tradicional valenciana la mort no s’ocultava, sinó que era un acte social públic; es teatralitzava, es feia teràpia contra la tensió i l’angoixa que generava. El vetlatori ajudava a dissoldre la tensió, complia la tasca de distraure el pesar per tal de poder assumir-lo. Es parlava molt. I es plorava encara més. I tot tenia un sentit: social, cultural, terapèutic. Amortallar, vetlar o soterrar contenen una gran densitat de significats i que contribuïen a transformar el fet individual de morir en un acte comunitari dirigit a pair la falta. Així, doncs, la mort estava integrada com a fenomen transversal que recorria amb aplom la vida quotidiana. És el faltar que ens interessa, és el faltar com a col·lectivització de la pèrdua, és el faltar com a no sinònim de morir.»
Ferrero, Raquel; Colomina, Clara. «Faltar i morir no són sinònims. A propòsit de les pràctiques socioculturals davant la pèrdua». Revista d’etnologia de Catalunya, 2017, Núm. 42, p. 274-285. Al pòdcast escolteu la veu d’una de les autores, Raquel Ferrero.
Este episodi esta basat en el catàleg de l’exposició de L’ETNO Faltar o morir: un recorregut sobre l’absència, comissariada per Raquel Ferrero i Jose María Candela i en l’article de Raquel Ferrero i Clara Colomina «Faltar i morir no són sinònims. A propòsit de les pràctiques socioculturals davant la pèrdua», publicat a la Revista d’etnologia de Catalunya, 2017, Núm. 42, p. 274-285.
Les veus dels testimonis formen part de Museu de la Paraula – Arxiu de la Memòria Oral Valenciana i concretament del projecte d’investigació Pràctiques i representacions socioculturals sobre la mort realitzat a la comarca de la Vall d’Albaida.
SEPARACIÓ: Traspàs i amortallament, el primer llindar.
Quins són els signes de la mort?
«És una expressió diferent. A més, fan sempre una cosa que notes que s’acaba. Obrin a voltes els ulls. Bueno, símptomes més tristos i lletjos que altra cosa, que ja donen a entendre que s’ha mort. En després es gelen i saps que una persona gelada no té vida. I es fan més, com t’ho diré, la persona tesa ja, conforme la deixen ja es queda. I mira.»
Isabel de Guadasséquies, nascuda en 1921.
Sobre l’amortallament
«Entonces ací n’hi havia un home que, ajudaven els hòmens i les dones, perquè es tenia que plantar, li tenien… I un es lleva la jaqueta, la deixa ahí i després tira l’hora de posar-li al mort i li posen la jaqueta del que estava vestint-lo, després la buscava i la varen partir de dalt a baix, de darrere, no li va aprofitar. Coses aixina»
Reme de Carrícola, nascuda l’any 1946.
«Perquè jo es va morir el meu sogre i la meua sogra, i jo al meu sogre el vaig ajudar, jo em vaig agenollar damunt del llit per a sostindre-lo per a que li posaren la jaqueta i tot. Jo, jo, vullc dir-te que, és que era una cosa normal.»
Eliseu de Benissuera, nascut l’any 1933.
A Bufali, Rosa, va ser amortalladora per voluntat, i guarda els coneixements d’una pràctica que s’ha professionalitzat i de la que avui en dia no en sabem res.
«- Ei, pos entonces l’agarràvem, la llavàvem i en seguida la vestíem, li posàvem pañals.
– PAÑALS?
– Clar. Pañal perquè quan el difunt falta pos n’hi han que en seguida, sa mare mateixa, pos en seguida es descomponen. I entonces els llavàvem, els posàvem els pañals i els vestíem i au. N’hi havien que, com eren molt primetes, els posaven diari per a que abultara més, per a que no s’apegara la roba. Una agüeleta que vam vestir ací, la filla diu: “Rosa, posa-li diari, per a que aixina no…”. Sí.
– I SI ES QUEDAVEN AMB LA BOCA OBERTA?
– Amb la boca oberta, en seguida, lo primer que féiem quan es morien, perquè han hagut vegades que m’han cridat i ja estaven morts, altres vegades he estat jo allí davant morint-se, pos en seguida els tanques els ulls, els fas aixina [es passa la mà per l’ull], tanques els ulls i els tanques la boca.
– AMB LA MÀ?
– Amb la mà. Les mans.
-I ES QUEDAVA TANCADA? NO S’OBRIA?
– Es queda tancada, entonces li posava un gotet ací baix [en la barbeta], aixina i un gotet de café ahí. Per a que la boca estiguera tancada. I per darrere li nugava un mocador o una veta, per darrere, per a que això quan es gele estiguera tancat. Aixina com ara posen gomina, perquè ara posen un pegament que ho apeguen tot, entonces no.
– I AMB LES MANS QUÈ ES FEIA?
– Les mans d’ací a ací [les monyiques] es plegava les mans, que es plegava les mans, i si eren hòmens es posava una agulla imperdible.
– A ON? EN LA CAMISA?
– En la jaqueta, aixina, amb les mans plegades i amb la jaqueta es posava una agulla imperdible.
– PER A QUE ES QUEDAREN…?
– Per a que es quedaren aixina apegadets.
– AH, PERQUÈ SI NO QUEIEN?
– O si no cauen.
– I LES DONES COM LES ENGANXAVEN?
– I a les dones pos igual però n’hi havien que es posava aixina apoyades, per a que no es vegera o rolls de paper del vàter, per a que no es veuen, per baix, per a que no es vegen, per a que es subjecte, per a subjecte, de la caixa a ací [el braç] un roll de paper.
– AH, D’ACÍ A ACÍ PER A QUE ES QUEDE…
– Sí, per a que es quede aixina i no es subjecte. Quan es gelaven ja es quedaven bé.
– I EN ELS PEUS?
– En el peus, una veta nugada.
– PER A QUE ES QUEDAREN…
– Per a que es quedaren juntetes les cames.
– PERQUÈ CLAR, VOSTÉS ELS VESTIEN I DEL LLIT ELS PASSAVEN DIRECTAMENT A LA CAIXA?
– En seguida, a la caixa, sí.
– NO ELS DEIXAVEN EN ALGUN MOMENT EN TERRA?
– Ha vingut vegada que els hem deixat en terra, hasta que han dut la caixa. Però ha vingut vegada que directe del llit a la caixa.
– SI JA TENIEN LA CAIXA PREPARADA.
– Si ja estava la caixa preparada, que havia vingut el de la funerària.
– O L’ENTERRADOR, QUAN ERA MÉS ANTIC.
– Sí, sí. Pos entonces el posàvem en seguida a la caixa.
– I JA HO APANYAVEN PER A QUE ESTIGUERA…
– Sí, i antes d’anar-se’n tallàvem la corda, saps?
– LA CORDA DELS PEUS?
– Dels peus, sí. Una vegada estaven gelats, tallàvem les vetes. Perquè no saps mai com…. Què saps?
– QUÈ PASSARA DESPRÉS, CLAR.
– Què saps?
– QUE NO ES QUEDAREN NUGATS.
– Sí, sí, sí. I no ha passat mai però en aquell temps, en el temps vell, sí que n’han eixit que s’han despertat.
– DE MORTS?
– Sí, sí, sí, sí.
– QUE ES PENSAVEN QUE ESTAVEN MORTS I ES DESPERTAVEN?
– Sí, que estaven morts i s’han despertat…»
Rosa de Bufali, nascuda l’any 1943.
A partir del minut 28:42 podeu escoltar este testimoni
El llindar entre la vida i la mort és difús i de vegades passava que persones que es donaven per mortes, no ho estaven. Hi ha llegendes i es conten succeïts com el que ens narra Vicent que va passar a Terrateig.
«bueno, s’han donat casos. Perquè un home es va morir i després va ressuscitar i tenia la caixa allí i la va guardar i es posava tot el menjar dins de la caixa. I hasta que es va tornar a morir, pos va tindre la caixa allí, s’ho guardava tot dins de la caixa, però…
– ESPERE, ESPERE, ESPERE UN POQUET. QUÈ ESTÀ DIENT-ME? QUE EN ESTE POBLE UN HOME ES VA MORIR…
– Es va morir i van portar la caixa i després va ressuscitar.
– PERÒ COM QUE VA RESSUSCITAR?
– Pues a lo millor se li degué parar el cor o lo que siga, i el van donar per mort. I després va tornar en si.
– ENMIG DEL VETLATORI?
– Va tornar en si, pos li van arrimar la caixa allí, la va tindre, com ja l’havia comprada pos la va tindre dins de casa. “Pos toca, tinguem-la ahí”.
– PUES COM DE DESPENSA O QUÈ? COM SI FÓRA UNA DESPENSA, LA CAIXA?
– Com si fóra una despensa.»
Vicent de Terrateig, nascut l’any 1933.
MARGE: El vetlatori i el soterrar. Pràctiques de cos present.
«Considerem la vetla com un espai privilegiat que brinda formes prefixades –ritualitzades– per a la canalització del sentir, que serveix com a suport de la comunitat als parents supervivents en el moment de la crisi… en la vetla, familiars i amics acompanyaven el finat, s’acompanyaven mútuament.»
Ferrero, Raquel; Colomina, Clara. «Faltar i morir no són sinònims. A propòsit de les pràctiques socioculturals davant la pèrdua». Revista d’etnologia de Catalunya, 2017, Núm. 42, p. 274-285.
«- Pues la família vetlava tota la nit, casa oberta, i els familiars i veïns i daixò pos entraven i eixien, a estar-se un ratet i fer companyia, i daixò.
– MOLT BÉ. I ES PREPARAVA ALGUN MENJAR ESPECIAL O…?
– No, els familiars pues en eixa casa no guisaven, però sempre hi havien familiars arrimats que deien: “Pos mira, jo vos faré el dinar”. I anaven a casa i dinaven a turno i això. O els portaven allí el dinar i en la cuina o un daixò, pos anaven dinant.
– QUAN JA HAVIEN PASSAT EIXES VINT-I-QUATRE HORES, EL TREIEN AMB LA CAIXA I EL PORTAVEN A L’ESGLÉSIA?
– Sí.
– COM ERA AIXÒ?- Pues això, ploraven i es quedaven les dones sense anar, plorant i se l’emportaven al difunt. Després anaven al cementeri, tot hòmens.»
Mercedes de Llutxent, nascuda l’any 1929.
Per a cada testimoni hem indicat el minut a partir del qual comença el testimoni arreplegat al pòdcast, però vos recomanem escoltar els testimonis sencers de cadascun dels informants que vos hem presentat i que trobareu al Museu de la Paraula.
Paremiologia
Al mort ni vinya, ni hort
Contra la mort, no hi ha ningú fort
Del més dèbil al més fort, ningú escapa a la mort
El que la mort d’altre espera, la seua ve primera.
Els morts ensenyen als vius.
Fem per la vida, que la mort ja vindrà.
La mort, baix la seua capa, al rei i a tots tapa.
La mort entra pel pecat, i pels peus del refredat
Menja bé i caga fort, i no tingues por a la mort
No hi ha cap poder prou fort, contra el mal de la mort
No hi ha mort sense rialles, ni casament sense plor
No oblides a la mort, que ella no t’oblida
Pensa en la mort i asseguraràs bona sort
Per a tot hi ha remei, excepte per a la mort
Tot té remei, menys la mort
Ningú és mor fins que li toca
No mor qui bon nom deixa
Després de mort, ni vinya ni hort
Plorant o rient va morint-se la gent
(Les veus que escolteu recitant els refranys són dels companys i companyes de L’ETNO)
Vos recordem també que els fragments de poemes que heu escoltat i que tan bé ha interpretat Carles Cano són alguns dels sonets de l’obra “El gran foc dels garbons” de Vicent Andrés Estellés.
«Es va morir a la primera, i tots
creien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara a l’espill,
com els actors i com els oradors
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho feu sense faltar-li cap detall,
amb plena dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,
como no fos aquell dia, ja llunyà
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà a recobrar-se tres quarts d’hora.»
Per últim, vos hem promés a l’episodi que ací vos deixaríem una rondalla, en este cas «La paella del Tio Misèria» contada per Mª Jesús Benavent a Quatretonda al llarg d’una de les sessions del Contes a la Fresca a la Vall d’Albaida.
Este episodi va ser reproduït en l’escolta col·lectiva del dia 26 d’octubre a L’ETNO. En principi, anàvem a escoltar l’episodi 1, però canviarem d’idea poc abans de començar i en este ambient vam gaudir tots junts d’escoltar «Faltar no és sinònim de morir.»
