Skip to Content

27.10.2023 | Espanta la por

A què tenim por els valencians i valencianes? Ep. 1

I tú, a què te’ns por? Tens alguna d’eixes pors comunes i normaletes que semblen que han viscut amb nosaltres tota la eternitat? A les rates, a les aranyes, a la mort…? O eres més de patir una d’eixes pors inconfesables que penses que ningú entendrà? D’eixes que et paralitzen per complet? Perquè de pors hi ha moltes i de molts tipus, i cadascú les pateix i conviu amb elles com sap, o com pot. Vinga, dona-li al play i escolta!

I ara que ja l’heu escoltat volem oferir-vos més informació sobre alló que només hem nomenat o hem deixat caure en este episodi. Així que avant, continueu llegint per ampliar la informació de l’episodi 1 del pòdcast Els noms de la por.

«Diuen i conten que hi havia una vegada un jove que no sabía què era la por, era un temerari i no respectava res ni a ningú. Un matí va enfilar el camí entre cames per anar a buscar la por» 

Així comença Almudena a narrar una adaptació de la rondalla Peret de la poca por, aquell personatge que en algunes versions se’n va a buscar la por. Peret entra a la casa de la por i aconsegueix passar una nit, d’aquesta manera la valentia del protagonista lliura de l’encantament la casa i en agraïment, el poble, li la regala.

Hi ha moltes versions d’aquesta rondalla, i d’altres molt semblants en què el protagonista el que busca és la mort, com en la versió castellana de Juan sin miedo. En aquesta ocasió el protagonista busca a la mort perquè o bé es vol morir o perquè vol ser immortal i va a demanar-li la manera.

Siga com siga, personatges que busquen i van lluny en la recerca, a llocs on ni en set vides aconseguiríem arribar. Van ells per tal que nosaltres puguem saber què passa sense necessitat de passar el perill del viatge.

Paremiologia sobre la por

A qui de por se mor, de merda li fan la fossa.

A qui té por, les mates semblen homes.

A setembre, el mal temps és de témer.

De por i de fred, com més se’n té, més se n’admet.

El lladre sempre té por de ser robat.

La por fa més lleig el dimoni.

La por guarda la vinya.

La por no és res, en haver-la vista.

Les tres pors són: caure d’un banc, tenir cranc i cagar fang.

Quant més por té el gos, més lladra.

Si per por dels pardals es deixara de sembrar, tard collirien

Ser de por

Fer por

Menja bé, caga fort i no tingues por a la mort.

(Les veus que escolteu recitant els refranys són dels companys i companyes de L’ETNO que gravaren este episodi dins d’un magatzem de la Biblioteca, un lloc no massa bonic i ple de trastos, però sí amb una bona acústica)

Carles Cano ha llegit en este episodi un poema de Xabier P. DoCampo. El trobareu en el llibre  «Cando petan na porta pola noite».

Tinc por a…

Quan de nit piquen a la porta

a estar sol quan no vull estar sol

a estar entre molta gent

a quedar-me sol al mon.

A no morir mai.

A morir prompte.

A morir estúpidamente en una carretera.

A quedar inútil.

A embogir.

A que els passe alguna cosa als meus.

A que els que estime no m’estimen.

A perdre el gust per les coses que m’agraden.

A haver de viure sempre en una ciutat.

A que no hi haja flors.

A que no hi haja animals en llibertat.

A no poder mirar les estrelles a la nit.

A no poder mirar el paisatge en la tardor.

A la mar (desde la mar)

A mirar un dia cap al cel i no veure pardals. 

A que no hi haja truites en els rius

A haver d’anar a la guerra. 

A la guerra, encara que no haja d’anar. 

A les ànimes miserables. 

Als que sempre diuen la veritat.

Als que menteixen sempre.

A passar fam

Als contes de por

A les pel·lícules de por

A anar al dentista.

A no tindre por de res.

A tindre molta por.

Quan passa molt de temps sense que ningú pique a la meua porta.

A…

 

 

La serp de la terra blanca

La por a les serps és de les més esteses: animals verds, que s’arrosseguen, amb llengua bífida, silents i si això fora poc, en la cultura cristiana, generadores de pecat. Les serps son temudes i l’etnopoètica representa eixa por. Cada poble té la seua rondalla o llegenda sobre aquests animals, que entren a les cases i prenen el pit de les mares lactants, serps que creixen com germanes i maten els seus germans d’una abraçada, serps amb cabellera o en el cas de la Terra Blanca de l’Alcúdia la serp que guarda la vinya de les mans desitjoses de la dolçor del fruit.

I queixalets també!

El tercer viatge que hem realitzat per a gravar este episodi el vam fer un dia de maig florit a Penàguila. Allí ens vam trobar amb Loreto, una veïna del poble, i mentres baixàvem per la costera que va al llavador ens va contar I  queixalets També!, la rondalla que va arreplegar a Penàguila Enric Valor i que forma part del seu repertori de Rondalles valencianes.

Hem consultat la nostra Guia inacabada de la fantasia valenciana per a poder explicar-vos un poc millor qui és esta criatura coneguda comunament per Queixalets i que pren tantes formes com pot tindre el maligne. En esta rondalla és una criatura de bolquers que ja té dents i queixalets, però també una dona endolada que fa la bugada de nit al llavador. Millor serà reproduir el text de Víctor Labrado en la pàgina 78 de la Guia inacabada.

“Si una nit de molta fosca, anant a deshora per camins solitaris, heu sentit gemegar una criatureta de lluny i l’heu trobada embolicada en una flassada, abandonada vora la soca d’un arbre; si heu comés l’error d’agafar-la al braç i, massa atrevits que sou, li heu mirat en la boqueta i heu comprovat que té unes dentoles llargues i esmolades que no corresponen a la seua poca edat…
Si no n’heu tingut prou i, encara damunt, l’heu provocada dient-li allò de «si ja té dentetes», us heu procurat un tràngol de molt mal passar. Prou sort tindreu si us en deseixiu només amb un esglai de mort, sense més conseqüències. Si podeu salvar la vida, després d’aquest encontre, feu cap a casa i no us entretingueu a parlar amb ningú.
Especialment, no us acosteu després d’això a cap llavador, d’aquells que hi ha vora els pobles, si en trobeu algun de camí ( ) tornant-vos-en cap a casa, que és on heu de procurar tancar-vos després d’un encontre així; que ja heu tingut massa sort i, si us acostàveu a la bassa del llavador, podríeu no tindre’n prou, de sort.
I encara un altre consell: de tots els «queixalets», els més perillosos són els que s’apareixen de nit vora una soca de garrofer. A aquests sí que heu de procurar fugir-los. Sobretot, si els heu trobat passejant a cavall, en moto o en bicicleta, no els carregueu darrere, a la vostra esquena. No acabaríeu el viatge.

(Esta il·lustració és de Marc Bou i apareix a la Guia inacabada)

Marieta i el mort

La por als morts es representa a la perfecció en la rondalla de Marieta i el mort. Al pòdcast, Almudena i Carles la nomenen només i com que no ens cabia hem fet un bonus track de l’episodi 1 per a que la pugueu escoltar sencera gràcies a la narració que ens fa Carles Cano.

I amb Marieta i el mort vos deixem fins al proper episodi.