El 18 de setembre de l’any passat la Biblioteca de L’ETNO anunciava que tancava les portes per a posar-se guapa. Han passat 8 mesos des d’aleshores i continua tancada.
Bé, tancada físicament a l’accés habitual dels usuaris, però no inactiva. Al llarg d’estos mesos, hem continuat amb els projectes (Espanta la por, el Club de Lectura Fadrines…) i les activitats habituals (Biblioteca Humana, En veu Alta, Comboi i Antropologia…) i a més hem estat creant de nous, fins i tot ens han donat el VI Premi REBIUN i hem quedat finalistes del Sello CCB (de nou). Aleshores, què està passant? Encara estem d’obres? Per què este titular tan inquietant i apocalíptic: la destrucció de la Biblioteca de L’ETNO?
Doncs, perquè l’hem destruït de moltes maneres, però tranquil·litat que si vos quedeu amb nosaltres, vos ho contem tot fil per randa!
Comencem pel principi: les obres i la mudança.
En la Biblioteca de L’ETNO havíem patit tres vegades goteres greus, sobtades fugues d’aigua que com podeu imaginar en un lloc on el paper abunda suposen greus problemes per als llibres i documents. El Servei de Patrimoni de la Diputació de València va programar les obres per al mes de novembre de 2023, però abans haguérem de buidar tota la Biblioteca, no només la sala de consulta, sinó també els despatxos, part dels dipòsits, els accessos…
Omplírem més de 480 caixes de llibres i revistes per a poder traslladar-les amb una empresa de mudances que ens les va emmagatzemar més de 3 mesos. La resta de publicacions es van traslladar al pis de dalt amb els tres bibliotecaris exiliats junt a Pau, el company de l’Arxiu Fotogràfic.
En el mes de novembre començaren les obres, i mentre escoltàvem tot tipus de colps des del pis de dalt i la pols invadia els nostres companys de la Institució Alfons el Magnànim, la nostra vida seguia amb la campanya Espanta la por, el naixement del podcast Els Noms de la Por, les presentacions de llibres, la creació de la Biblioteca Humana del projecte Fosses del franquisme…
Els dies passaren i la data de finalització de l’obra va arribar i van complir els terminis setmana amunt, setmana avall. Calia netejar a fons, recol·locar prestatgeries, reorganitzar els espais i tornar tot al lloc. Fàcil, no?
Continuem: tot de nou al seu lloc.
La tornada de les caixes a la Biblioteca va ser a poc a poc, es va realitzar en tres viatges diferents amb l’interval suficient perquè ens donara temps a col·locar-ho de nou a les prestatgeries. Rebre de sobte les 480 caixes alhora hauria estat una bogeria impracticable.
Les primeres caixes que van arribar van ser les corresponents a les publicacions periòdiques i a poc a poc totes tornaren al seu lloc, bé totes no perquè hem aprofitat per a esporgar.
Mentrestant, ens reubicàrem de nou als despatxos i continuàrem obrint més i més caixes. En el segon viatge arribaren les obres de referència i els llibres de festes que hem reubicat en altres espais (ja vos contarem).
I finalment, arribaren les caixes de les monografies i ahí està la raó de la destrucció de la biblioteca tal i com l’havíem conegut fins ara.
Ara o mai: reclassificar la Biblioteca de L’ETNO.
Des que es va crear la Biblioteca als anys 80, cada monografia que s’incorporava a la col·lecció es posava darrere de l’anterior per número currens i eixa era la signatura de localització del llibre en la prestatgeria.
Esta ubicació és habitual en els dipòsits sense consulta lliure per a aprofitar bé l’espai de magatzem i també ha estat un sistema utilitzat en biblioteques especialitzades amb accés restringit. Amb les signatures per número currens s’aprofita molt l’espai perquè no cal deixar buits per ampliar diferents temàtiques. Ara bé, la Biblioteca de L’ETNO té l’accés restringit? Doncs, no. Mantindre esta ubicació no és coherent amb l’estratègia de la Biblioteca de L’ETNO per a obrir la consulta i facilitar l’autonomia en l’ús de la col·lecció.
Les obres eren l’oportunitat de reconstruir i refer l’ubicació de les monografies a través d’una classificació que permeta agrupar els llibres de la mateixa temàtica i poder trobar-los ràpidament en la sala de consulta, així com poder trobar un llibre si l’OPAC decideix no funcionar un dia (amb el número currens és impossible) o fer troballes de títols desconeguts per casualitat quan vas a buscar un que ja coneixies.
Ara bé, és fàcil classificar més de 10.500 monografies? I amb quin sistema de classificació? Som suficient personal per assumir esta tasca i continuar amb els projectes que tenim entre mans? ,i el més important, tenim prou dosi de valentia o de bogeria, segons es mire, per dur endavant este repte?
Si haguérem tornat a col·locar els llibres tal qual estaven ja tindríem la Biblioteca en marxa, de fet ningú hauria dit res perquè continuaríem funcionant com sempre, però no podíem perdre esta oportunitat de tornar a construir la Biblioteca de L’ETNO.
El procés que tenim en marxa…
En primer lloc, hem creat una classificiació adhoc per a la Biblioteca de L’ETNO. Potser heu escoltat parlar de la CDU, la classificació que utilitzen les biblioteques públiques, és tan generalista que no es pot fer servir en una biblioteca especialitzada. El que havíem de fer era una recerca de classificacions ja existents en biblioteques de la mateixa especialització que la nostra per tindre una base de treball. Teníem un punt de partida: el “Sistema de clasificación de documentación etnográfica española” publicat en l’any 1993 a Anales del Museo del Pueblo Español per Andrés Carretero Pérez, M. Luisa de Quinto Romero y María Pía Timón Tiemblo. A més, tenim una biblioteca referent, la Biblioteca del Museo Etnográfico de Castilla y León, que ens agrada per haver fet senzilla una classificació que potser tan complexa. Amb estos dos referents, l’ajuda del nostre propi tesaure de descriptors i el coneixement de les característiques i interessos propis de L’ETNO hem construït un sistema de classificació que estarà en proves i sense ser definitiu durant un llarg periode de temps. O penseu que és una tasca senzilla?
Esta classificació ens ajudarà a crear les signatures topogràfiques que facilitaran la localització de les monografies i la consulta en sala.
En segon lloc, hem obert caixa per caixa, les més de 480, i hem començat a agrupar per temes en les prestatgeries amb ubicacions temporals, que caldrà revisar i reubicar.
Amb esta mirada hem descobert la quantitat de títols que teníem que no se corresponien amb la nostra especialització, principalment de prehistòria i art contemporani, per la qual cosa al procés de classificació se li ha unit un procés d’esporgat intens. En primer lloc, estem oferint totes estes publicacions a biblioteques especialitzades i públiques, però tranquil·litat, estem segurs que quedaran exemplars per a oferir als enamorats dels duplicats de la Biblioteca de L’ETNO.
En tercer lloc, caldrà crear les signatures noves, canviar totes les ubicacions i signatures al registre de cada exemplar i canviar tots els teixells de milers de llibres.
Esta tercera fase la començarem en el mes de juliol, però com podeu imaginar no és una tasca fàcil, senzilla i ràpida, de fet reobrirem la biblioteca i continuarem fent este treball al llarg de mesos.
Pensem que no és esta l’única raó per a dir que hem destruït la Biblioteca de L’ETNO, duguem uns quants anys fent-ho. Des de fa anys hem destruït el concepte de biblioteca tradicional, de biblioteca tancada, de biblioteca restringida a l’accés únic de les persones investigadores que és la idea que la societat té d’una biblioteca especialitzada. Des de fa anys, hem creat projectes singulars que ajuden a pensar i definir el propi museu i hem creat una comunitat que fa costat el museu i de la que ens sentim molt orgullosos. Per totes este raons, benvinguda siga la destrucció de la Biblioteca de L’ETNO.
Ara sí, apunteu la data: el 27 de setembre reobrirem de nou la Biblioteca de L’ETNO estiga com estiga, i ho farem amb una festeta amb totes les persones i entitats que ens estimen i que col·laboren amb nosaltres. Totes aquelles persones que ens han ajudat a destruir i reconstruir la Biblioteca de L’ETNO!.
